Un somriure emprenyat

Duran i Lleida es defensa. Diu que el seu vídeo preelectoral no és xenòfob. No sé si ho és, però, sincerament,  m’en fa tota la pudor, de xenòfob.

Del que estic absolutament convençut és que aquest vídeo és oporunista i populista fins a la repugnància, i ha estat concebut amb una total manca de principis ètics i pensant només en el rèdit electoral, i de cap manera orientat a fer una contribució positiva a la societat amb una proposta política constructiva. Si no és xenòfob, com a mínim, sembla una obra d’éssers mesquins i covards. [continua]

En el seu bloc, Duran Lleida al·lega que cal enfrontar les conseqüències de la immigració i no ocultar-les, i que els nouvinguts han de respectar les nostres lleis, conèixer els seus drets i complir els seus deures com a ciutadans, alhora que se’n respecten els seus deures. També diu que l’increment de població comporta la necessitat d’atendre a millores en els serveis educatius o sanitaris, per exemple, i que no voler veure aquests problemes es pot girar contra els mateixos immigrants… Gens de xenofòbia en aquest discurs, només pura hipocresia, perquè tota aquesta assenyada argumentació no té res a veure amb la intencionalitat real del vídeo i molt menys en la seva ressolució final.

No crec que la manera d’afavorir un bon clima de convivència i una situació social òptima per a la correcta acollida i integració dels immigrants sigui assenyalant amb el dit un col·lectiu concret, marcat, a més, per estigmes i prejudicis, generalitzacions sempre injustes que a poc a poc es van fent manifestos en la nostra societat i que no falta qui els alimenti i engreixi de manera interessada.

És cert que es dónen aquests casos. És cert que alguns ciutadans d’altres països han d’aprendre i acceptar els drets i deures ciutadans que regeixen la nostra convivència. Però també és cert que no són els únics que necessiten aquest aprenentatge. El titular del diari que apareix en primer terme al vídeo podria dir, per exemple, "Ultrasur i boixos nois s’enfronten amb ús d’armes blanques", o bé "Una banda d’ultradreta agredeix un ciutadà perquè és homosexual", o bé "Centenars d’empresaris s’aprofiten i exploten immigrants sense papers" o bé, "L’oferta d’ensenyament del català i de les escoles  per a adults són insuficients per a la demanda dels immigrants", o bé "Un pare ultracatòlic no vol que el seu fill faci Educació per la Ciutadania". I podríem continuar amb molts més possibles titular per a problemes prou importants. Tant o més importants que el de l’exemple del vídeo. Deixeu-me’n afegir un més: "CiU, a partir de gestions realitzades per Unió, salva al Congreso de los Diputados els símbols franquistes de l’Església".

Curiosament, no tria cap d’aquests exemples. No és rendible electoralment, i, no ens enganyem, la funció d’aquest vídeo no és pedagògica —com semblaria a la vista dels arguments de Duran al seu bloc—, sinó pura i totalment utilitària.

Duran prefereix fer esment d’un col·lectiu determinat. L’apel·lació explícita d’un  hipotètic ciutadà magribí que observa una conducta que cal esmenar, sí que és una càrrega de profunditat cap a la sensibilitat pública, una activació directa i brutal dels ressorts més viscerals de part de població que veu amb preocupació i por la diversificació cultural i religiosa de la població catalana. No és la gravetat del problema el que importa denunciar, sinó que només es vol aprofitar una sensibilitat social, aquells punts en què tots podem ser més manipulables, en els punts en què ens podem arribar a moure per prejudicis irracionals o ens poden dibuixar un panorama esbiaixat.

I ara que algú em justifiqui que un pare tingui dret a apartar el seu fill de l’assignatura d’Educació en Ciutadania per raons de consciència i de creences religioses, i un altre pare no té dret a prohibir que la seva filla faci gimnàstica per raons idèntiques. És que les fantasies metafísiques d’un són més vàlides que les del l’altre? És que el fanatisme catòlic és més justificable que l’islàmic?. La ignorància i la mala llet, són menys verinosos si són també tradició nostrada?. I la diferència i perillositat social entre Rouco i qualsevol imam integrista, és tan notable alhora de voler imposar la seva moralitat a creients i no creients a través de les lleis de l’Estat i en nom de les seves respectives supersticions primitives?.

Això són prejudicis. Els prejudicis que porten a destacar un o un altre problema social a l’hora de seleccionar els arguments d’una estratègia electoral. Els prejudicis que porten a centrar en un col·lectiu específic tota la responsabilitat d’un repte com és la convivència en la diversitat, la integració de nouvinguts a un sistema de drets i deures que ens permet una convivència harmònica i ens indica un model de ciutadania responsable i implicada imprescindible per a una democràcia de qualitat. Perquè al costat de molts nouvinguts que es resisteixen a una integració a la nostra societat,  hi ha també moltes altres persones que els rebutgen d’entrada —globalment, també als que s’esforcen per integrar-se—, especialment si són perceptibles diferències ètniques. I no és tant important trencar els prejudicis d’uns com els dels altres perquè la convivència i la cohesió social siguin possibles?.

Naturalment, senyor Duran, jo l’entenc. En una situació conflictiva és altament rendible cercar la identificació emotiva dels qui voten. I els que no voten, doncs mala sort que tenen, perquè els toca fer de "l’altre", de boc expiatori, d’instrument útil al servei dels interessos . I si cal enllardar-se dels prejudicis i la xenofòbia que justament dificulten les solucions que vostè diu proposar, doncs què hi farem, vingui la brutícia, que ja ens tapem el nas. Qui ha dit que no es pot ser demòcrata i cristià si no es respecta a les persones?.