Un somriure emprenyat

que Zapatero diu "Jo conec la societat catalana, i sé que s’alegra perquè l’alta velocitat arriba a altres indrets, encara que no ho faci a Barcelona, un lloc on hauria d’haver arribat ja fa temps".

I què insolidaris arribem a ser!. Volem totes les alegries per a nosaltres. Ara, estem radiants perquè el TGV (AVE en espanyol) no arriba a Barcelona i sí a altres indrets. Pobres sevillans, pobres madrilenys, que han hagut de canviar una tan profunda felicitat per quatre ferregots acollats a terra i un vehicle allargassat que hi circula per sobre. I el millor de tot va ser la humorada del mateix Zapatero assegurant que el TGV arribaria a Barcelona el dia 21 de desembre. Encara ric ara, i especialment ahir en recordar-ho, perquè des del principi sabia que una amenaça tan greu només podia ser una broma, i que Zapatero és amic de Catalunya i no ens tallaria el rotllo tan aviat fent arribar així de cop el TGV, amb la gràcia que ens fa la demora i tant bé que ho passem mentre no el tenim!.[Continua]

I és que les acaparem totes, les alegries. Com el goig de veure que no hi ha un tren de rodalies de RENFE que arribi a l’hora que li toca, si és que funciona la línia. Que divertit és, i que contents ens posem a cada minut de retard. 

I, en canvi, a Espanya, l’implacable Estat i l’eficient RENFE hi fan les inversions que toca. I així els tenim, pobrets: ensopidots, desmotivats, avorrits, arribant a l’hora exacta a la feina cada matí del món, sense variades incidències per a fer tertúlia ni motius per a manifestar-se massivament, immergits en una rutina de la que RENFE ens rescata als catalans des de fa dècades.  I ens miren, i ens veuen tan animats que, per contrast amb la nostra permanent rialla, ja es parla de la figura de "l’espanyol emprenyat", o "español-jodio-pol-culo" en expressió indígena.

No parem de riure, com quan el monologuista Zapatero li etzibà a l’Andreu Buenafuente si arribava tard perquè l’anava a entrevistar en rodalies… Llàstima de la manifestació pel Dret a Decidir, organitzada per una colla d’aixafaguitarres i torracollons que incomprensiblement exigien unes infrastructures totalment previsibles tant que infal·libles, fiables fins a l’extrem de la pura monotonia. I el pitjor és que van tenir molt èxit, perquè el mateix dia de la manifestació ja reemprenia el servei una de les línies de rodalies que estava inoperant, com un càstig, com si fos un preu que s’ha de pagar per tanta joia.

I els focs de camp que podrem fer cada vegada que una de les nostres ciutats o comarques es quedi a les fosques?. I si podem combinar-ho amb un botellón, llavors la felicitat serà completa.

L’altre dia, amb uns amics,  ploràvem de riure, ens cargolàvem per terra, recordant la manera com s’estan assegurant que El Prat esdevingui un aeròdrom dels que surten a les pel·lícules del Tarzán, o la graciosíssima contundència amb què els del PP i la COPE es revolten amb insults i calúmnies tan simpàtics i enginyosos davant cada avenç cap a la normalització de l’ús del català, o bé la categoria i el gran sentit de l’humor amb què impedeixen que tinguem seleccions pròpies a les competicions oficials.

Però el que ens espera en el futur és encara més venturós, més alegre i sobretot molt més divertit. Us podeu imaginar com xalarem i els fars de riure que ens farem quan el Tribunal Constitucional deixi l’Estatut com les restes d’un retallable infantil?. Penseu que l’estatut d’Andalusia, amb articles calcats amb algun dels del nostre, ni tan sols ha estat recorregut, de manera que mentre passen per la destructora de documents l’estatut català —"retallar" seria un eufemisme—, l’andalús, pel nostre immens gaudi, es mantindrà vigent i senceret.

No tenim aturador, ja som insadollables acaparadors de motius de goig i alegria. No deixem res per als altres ciutadans d’un Estat que ens té un tracte de favor indiscutiblement injust. M’avergonyeix sincerament tanta insolidaritat. La crosta nacionalista no ens deixa veure la veritat, i entendre que tant de goig s’ha de compartir amb tots els ciutadans de la pàtria constitucional.

La llàstima ens que ens neguin la informació que desecadenaria la més gran de les gresques, la informació que, ja definitivament, convertiria tot Catalunya en el manicomi més gran del món, una espècie d’immens centre de risoteràpia, un mena d’enorme parc temàtic de l’humor i el goig de viure.

Si això passés, estic convençut que tornaria una divertida campanya de catalanofòbia, totalment justificable a més de molt graciosa, perquè acaparem tota la felicitat. Ja m’imagino el Parlament Andalus autorecorrent l’Estatut al Tribunal Constitucional, o Rodríguez Ibarra i Bono cridant al boicot al TGV, amb manifestacions sobre les vies per a interrompre la circulació, amb dures acusacions de l’Acebes que hem aconseguir la no-arribada de la alta felicitat gràcies als acords del pseudoterrorista Carod amb ETA a Perpinyà, i recordant que som nacionalistes només per poder-nos queixar després.

Quina llàstima, efectivament, que es neguin a publicar les balances fiscals tot i que és un mandat del Congreso de los Diputados. Això ens portaria a assolir, finalment, al nostre destí: una nació sense estat  a la qual se li enrefot tot i encaixa les enculades amb un somriure… pedagògic,és clar, per no caure malament i que ningú s’emprenyi, ens privi de la vaselina i de cop comencem a entendre de què va la vida.

Per cert —li diria a Zapatero— brometes a banda, això del TGV no em fa puta gràcia. I va començar a no fer-me riure gens quan es va decidir començar per Sevilla. I tampoc em mouen a la riallada els clars motius polítics pels que no hi ha no previst un TGV en  l’eix mediterrani, tot i que a efectes de desenvolupament econòmic seria el tram amb més sentit, el més eficient.