Quan els altres partits, i, fins i tot, tímidament, algunes veus del soci de Federació, Convergència, van criticar la presència de Duran en el ritual catòlic, ell, i el seu partit, van al·legar que només havia anat a missa i no havia assistit a l’acte posterior. Duran venia a dir que no ha de demanar permís a ningú per a anar a missa. En pren per idiotes a tots plegats, aquest home de Déu. (Continua).
Però que Duran sigui catòlic no implica directament que sigui tanoca del tot, i sap perfectament que aquella no era una missa més. No va ser oficiada precisament per un capellanet qualsevol i, just aquesta missa, estava vinculada a un acte amb una nítida significació i amb intencions manifestes. I, com que no és tanoca del tot, i sí que és un polític molt experimentat, era plenament conscient que la seva presència no passaria desapercebuda perquè la seva condició no és la d’un fidel anònim més, i també sabia perfectament com s’interpretaria la seva assistència a l’ofici.
Per fer un paral·lelisme, Duran ens vol fer creure que l’assistència a una missa funeral no s’entén com un acte de solidaritat i acompanyament amb els familiars del difunt si després es renuncia a anar al cementiri a presenciar l’enterrament.
Ja m’emprenya que un dirigent polític català s’impliqui en causes retrògrades, però no em puc queixar gaire perquè no el votaré mai i tinc la llibertat d’expressar la meva oposició. Però el que trobo directament ofensiu i impresentable és l’argument amb què han respost a les crítiques. Un argument que només es pot formular o des de l’estupidesa i la ignorància —i hem quedat que no és el cas— o des de la falsedat deliberada, des del més absolut dels cinismes i el més profund menyspreu a la intel·ligència dels ciutadans als que demana el vot. No puc perdonar que ens prengui per babaus i ens intenti aixecar la camisa amb un raonament que un insecte curtet de gambals podria desmuntar.
Duran pot dir missa, però sabia perfectament on anava, què anava a fer i com s’entendria el seu acte. Amb la seva presència a aquella celebració ritual va picar l’ull en senyal de complicitat als catòlics ultraconservadors, i amb les posteriors excuses ofèn a tota la resta de ciutadans.
Li recordo a Duran que per als catòlics la mentida és un pecat mortal i la supèrbia un dels set pecats capitals, així que vagi alerta, no combregui sense prèvia confessió o bé algun ordenat li negarà la comunió, com alguns fan amb les parelles casades pel civil perquè, a ulls de l’Església, viuen en pecaminós concubinatge, siguin homosexuals o heterosexuals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’interès d’en Duran és, tal i com escenifica en Ferreres al seu acudit
de El Periódico, el d’un polític que viu amb la pastanaga d’un
ministeri. Com que no som tontos, per més que ell s’ho pensi, veiem que
és un aclucament d’ull al PP per si de cas guanyen. Si no, era només
una missa vulgar i corrent. Actituds com la d’ell fa que un
anticlericalisme secular esdevingui l’única posició raonable a
Catalunya malgrat l’abad Escarré, Montserrat i els caputxins. Potser
ells també haurien de donar un cop de puny sobre la taula i no deixar
que se’ls confongués amb aquesta colla de franquistes que són la
Conferència Episcopal Espanyola, aquest nacionalcatolicisme, aquesta
croada dompelaiana. És com el què deies del PSC: o hi ha grup
parlamentari propi, o balances fiscals, o deixeu de jugar amb la
intel·ligència de la gent. No pot haver-hi frontisses en la qüestió
nacional després de donar per acabada la transició democràtica
(transició democràtica que només ho va ser per a ells –els
espanyols–. Oiga, que yo soy muy demócrata…. On s’és vist…) Ens
haurem d’avergonyir els catalans fins i tot de la creu de Sant Jordi?