TENIM EL QUE ENS MEREIXEM
Per Jordi Carbonell Segura
Ja està, ja l’hem estrenat. La tardança en fer el post no ha estat per un suposa’t fracàs de la cinta, ha estat per l’atac d’una cagalera – i vomitera- hivernal que ha afectat a tota la família.M’he enrecorda’t de cadasqún dels qui ens vareu desitjar “molta merda”, a fe de Deu. Varem tenir tanta que ens ha durat uns quants díes. Bé, superada la crisi ja em veig en forces de comentar el dia D i les seves posteriors hores H,I,J,etc…
FOTO: ACTORS I TÉCNICS
Per a l’estrena i en agraïment de l’esforç col·lectiu no retribuït, vaig organitzar un esmorzar previ al passi. Fracàs absolut, esperàvem a trenta convidats i varen aparèixer la meitat, l’altra es va perdre o va arribar tard – ¿Tant amagat esta al barri de Sant Andreu?, ¿Qué no mirà ningú el ‘Cor de la ciutat’?-. S’ha de dir que ens varem emportar la primera sorpresa, l’amo de “la Grangeta” el Carles ens va convidar en aquest esmorzar pantagruèlic, digne del bufet del millor hotel, previ promesa de que a no molt tardà faríem un passi privat en el seu local.
Un cop varem omplir l’estomac i com si fossim la cuadrilla d’un torero varem fer el “paseillo” fins a la sala on debutava “El mestre Alex”. La sala presentava una bona entrada – tres quarts-, i el públic ja estava instalat a les seves butaques. Jo em vaig quedar a l’entrada per intentar vendre alguna entrada més i tancar les portes abans de la funció.
Silenci expectant a la sala un cop es van apagar els llums, en aquells moments no se perqué em va agafar com una mena de patiment – que no pànic- i vaig començar a suar – suor que no em va parar de rajar durant tota la peli-, tot preguntant-me ¿Agradarà?, ¿Es la millor temàtica per aquest públic?, ¿Agradarà que sigui en blanc i negre?, etc… Quan em vaig adonar es van obrir els llums i la gent va aplaudir i va demanar que puges a l’escenari l’Alex a dir unes paraules. Va agraïr la assistència a tothom, i vaig obrir les portes.
Mentre anava agraïnt a la gent que hagués vingut – al mes pur estil Tricicle- s’em va atansar en Josep Oliver i la seva senyora. Em va fer un apart i em va dir: ” Si amb divuit anys es capaç de fer “aixó”, li veig un futur prometedor…”
Doncs amb “aixó” em quedo.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La millor notícia i el millor apunt ! Felicitats ! És el començament i cal lluitar fins arribar-hi, no perdre mai les esperances i a més va ser tot un èxit, oi ?
Un altre ”passi” no estaria malament ….
Bon cap de setmana … molt més tranquil !
Per l’èxit de públic i critica.