El tema realment important què, en el fons, s’està discutint davant de les primàries i del Congrés d’ERC és, crec, el model de partit. Fa uns dies, a La Vanguardia, vèiem ( “¿Dónde está la diferencia?” ) quines són algunes de les principals diferències entre les quatre previsibles candidatures. N’hi ha alguna pel que fa als valors i a la ideologia d’ERC ( “Sobre la ideologia i els valors d’ERC” ), com també respecte a l’estratègia i el discurs ( “Sobre l’estratègia d’ERC” i “Estratègia, pactes i credibilitat” ) -què són quasi imperceptibles en el cas de les dues candidatures que fins ara constituïen la majoria- o pel que fa a la tàctica ( “ERC i la tàctica: de l’èxit a la perplexitat?” ), però on hi ha les diferències fonamentals és en el model de partit, en la organització i en el seu funcionament. I no tant en el que es diu de cara a l’exterior, com en el que podem saber i conèixer internament, o pel tarannà i la manera de fer de les persones que es presenten així com de les més significatives que els hi donen suport.
Soc conscient què estic parlant d’un tema delicat, d’una qüestió que alguns poden considerar “políticament incorrecte”, però d’un tema molt important. Tanmateix, crec que cal parlar-ne amb claredat perquè ens hi juguem molt; el meu atreviment deu ser degut a la inconsciència de l’edat, o potser a la vena lliurepensadora que sempre m’ha acompanyat. Estem parlant de quin model de partit volem i, consequentment, de quina organització, de quin funcionament i, també, de quines persones hi ha d’haver al davant. No hi ha dubte que, un cop fetes les discusions pertinents i preses les decisions corresponents el partit ha de funcionar a partir de la llei democràtica de les majories; aixó no ho discuteix, crec, ningú. Però, a partir d’aquí crec que hi ha unes quantes qüestions a aclarir. Volem un partit amb decisions només centralitzades o, almenys en alguns casos, descentralitzades?. Volem un partit tancat o volem obrir-lo a molta més gent?. Volem un partit basat, en gran part, en fidelitats personals incondicionals o volem un partit amb llibertat de pensament i possibilitat d’opinions diverses?. Volem un partit d’ “amics, coneguts i saludats” o volem un partit on imperi la meritocràcia de veritat?.
ERC és un partit de govern. Però governar vol dir, d’una banda, capacitat de gestió, fer-ho bé -què ja es pressuposa-, però també i sobretot, lideratge, estratègia clara, consecució de resultats i capacitat d’ilusionar a la gent. I per fer-ho ens cal la renovació a fons del partit; ens cal gent nova (i no és una qüestió d’edat), de dintre i d’altres que ara estan fora del partit, amb capacitat estratègica i de discurs, però amb idees fresques, innovadores, diferents, …. Cal deixar entrar aire nou al partit, que arribi amb força i netedat, i que trenqui les terenyines i el fum estancat -què es formen de forma natural amb el temps i encara que no es vulgui- que ara ens poden enterbolir una mica la visió.
Gent nova i gent bona, la millor, la més capacitada, la més excel.lent per a la feina a fer. Independentment de si estan a l’executiva del partit o no; de si són parlamentaris o no; de si estan al govern o no; de si són alcaldes o regidors o no; de si són quadres qualificats del territori o no; de si són de les JERC (o ex) o no; de si són d’una família o tendència o d’una altra.
Simplement necessitem els millors i els més competents -es a dir, els que tenen més coneixements, més capacitats/habilitats, i unes millors actituds, tot a l’hora- per a la feina que cal fer ( Veure “Competències, creativitat i talent” ). Aixó és la meritocràcia -ara que quasi tothom en parla- de veritat: els millors, els més bons, amb independència de les possibles afinitats i fidelitats personals, han d’ocupar els llocs que els hi pertoquin. Tots els experts insisteixen en la importància de que els líders i els directius tinguin al costat als millors, als més bons, -i no necessàriament als més afins o als més fidels, especialment si no practiquen la crítica- per a que les coses funcionin bé en una organització, sobretot en la societat del coneixement (Veure “Lideratge i organitzacions a la societat del coneixement” ). La meritocràcia no és, però, els millors d’entre els “amics, coneguts i saludats”, no és ampliar una mica el cercle dels que poden manar. La meritocràcia de veritat vol dir obrir les portes de bat a bat als que realment són els millors, als més bons que, òbviament (doncs no soc cap ingenu), no han de ser ni enemics, ni els que no comparteixen els nostres valors i els nostres objectius.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!