De res, massa

Aquest estiu hem passat uns dies magnífics a la Toscana. Ha estat un viatge familiar amb les pretensions artístiques i culturals justes que hom pot tenir quan es va pel món amb mainada de deu i set anys. Les meravelles aquitectòniques i els detalls pictòrics que sovint ens explica el senyor Isern de Totxanes, totxos i maons, que tanta bava ens fan caure, quedaran per a més endavant. Millor així. Tindrem ocasió de tornar-hi un altre dia amb calma, en rigorosa intimitat matrimonial, i gaudir de la Florència que l’excés de calor, l’excés de turistes i la síndrome d’Stendhal ens van arrabassar.

Una de les etapes del viatge que guardem en  més selecta memòria va ser a San Gimignano. Vam acudir-hi amb les Cartes d’Itàlia, de Pla, sota l’aixella i ja teniem una idea aproximada del que hi anàvem a trobar. Un cop allí, al capdamunt de la torre més alta, vam poder admirar un paisatge que no té la més mínima imperfecció en els seus 360 graus de visió. Pla descrivia d’aquesta manera al panorama que es divisa des de la Torre de les Hores de Pals, però de ben segur que el punt de partida original de la idea rau a “San Gimi”.

De baixada de la torre vam comprar unes ampolles de vi de la terra, la Vernaccia di San Gimignano, una varietat que diuen que està emparentada amb la nostra garnatxa blanca. Unes poques ampolles de les quals –ara que me n’adono- ja no ens en queda cap. Bon senyal. Un vi que porta bons records.

Un altre record vinater toscà. Ens vam hostatjar a l’hotel  Monti, un senzill establiment familiar on ens acolliren molt i molt bé, dalt del coll de San Baronto, a quatre passes de Vinci. Acompanyàvem el sopar de cada nit amb un Chianti de la casa que passava deliciosament. Els toscans estan molt orgullosos dels seus vins i és difícil trobar-ne d’altres denominacions a les cartes dels establiments. En un racó d’un menjador hi tenien un expositor d’ampolles amb grans marques del país. Etiquetes inabastables que només conec d’oïda i de preu prohibitiu. Una exemplar, però, em va cridar l’atenció. Era embotellada per la cooperativa vinícola local i lluïa l’efígie de Benito Mussolini. A l’etiqueta : “Rosso di Lamporecchio. CREDERE, OBBEDIRE, COMBATTERE”. Devia ser l’equivalent transalpí de les botelles que es poden veure en segons quins hostalots de carretera de la meseta, record d’antics règims nostrats …

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!