De res, massa

Si el temps acompanya (vull dir que faci algun ruixat i les temperatures no es disparin), és probable que encara quedi cert marge (mai millor dit) a la temporda dels espàrrecs. Ha estat un bon any: n’hem pogut recollir en abundància i ens han proporcionat molt bones estones d’esport de profit. Els que no s’han pogut consumir de manera immediata esperen torn al congelador.

Els espàrrecs són dels principals indicadors de la primavera i en aquestes comarques són motiu de festa major de temporada. Serveixen d’excusa per anar a passeig entre marges i boscos i susciten rivalitats tremendes a l’hora de fer comparança de manats.

Són un tema d’actualitat tan a l’ordre del dia que fins i tot columnistes de la premsa n’han parlat i bé. A El Punt Avui del 26 de març Josep Maria Pasqual en feia una glosa sota el títol A fregir espàrrecs, en la qual explicava que “anar a caçar espàrrecs de marge no és només una aventura presencial, sinó també una vivència mental i sensorial”. Uns dies més tard, el 31 de març, a La Vanguardia Antoni Puigverd publicava Elogi dels espàrrecs, on també es desfeia en elogis sobre aquests brots concentrats de clorofil·la. I reforçava una idea que jo vinc promovent des de l’any 2005: que la troballa del primer espàrrec de la temporada tingui el mateix valor d’anunci primaveral que té el primer cant de cucut per als lectors de The Times.