De res, massa
Telegrames des de Sarrià de Ter
El lloro verd de Figueres.
(Participació al 130è joc literari de Tens un racó dalt del món). Durant una visita a Figueres, Jesús Tibau va poder fotografiar aquest cartell. Un lloro s’havia perdut a les proximitats del Teatre Museu Dalí. Malament rai.
A Figueres, un hipotètic polígon establert entre els vèrtexs situats al Teatre Museu Dalí, l’església de Sant Pere, la confluència de la Rambla amb el carrer Lasauca, la plaça de la Palmera i la plaça de la Victòria, configura un veritable Triangle de les Bermudes empordanès. És una zona urbana on s’hi donen un seguit de condicions morfològiques, geotèrmiques i tel·lúriques singulars. Aquestes característiques físiques, tangibles i constatables, es tradueixen en fenòmens paranormals de complicada explicació. No debades, a l’actual carrer Monturiol tres genis hi han vist el sol : Narcís Monturiol –l’inventor del submarí-, Salvador Dalí i Carles Fages de Climent. A pocs metres d’allí, Alexandre Deulofeu hi desenvolupà la Matemàtica de la Història. A la plaça que acull el Museu, una escultura consagra el record de Francesc Pujols.
La desaparició del seu lloro, senyora, no ha estat casual. Si es verifica que s’ha volatilitzat dins dels límits d’aquesta parcel·la podria passar que properament el vegi convertit en protagonista d’un article de Sebastià Roig o d’un conte de Vicenç Pagès, que el localitzi en algún santuari surrealista de Cadaqués, Vilajuïga o Púbol. O que, previ pagament de l’entrada reglamentària, el retrobi –algun dia- exposat al Museu del Joguet.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
gràcies de nou, i felicitats per aquesta 125a participació als meu sjocs literaris. Ets el número 1 amb diferència
Per Figueres en corren molts de “pajarracus”.
em sembla que aquest lloro ha marxat cap a Vilajuïga, Salvatore. Allà hi fan, primer, una convenció de lloros surrealistes perduts (dins del castell que està a tocar a Vilamaniscle i que mai me’n recordo com es diu). Després, segons m’ha dit la Birdie, marxaràn cap al santuari de Cadaqués per fer una performance. Jo, de ser la senyora, marxaria cap allà. Que no li estranyi gens si l’ataquen i li tallen l’ull de dalt a baix com passa a la película de Buñuel “Un Chien Andalou”, amb gilet! o amb el bec! Tot depén de l’humor que estiguin. Per tant, o li tallen, o per ser més originals, li foradaran com un colador.
I és que ja se sap, Salvatore… a tots els lloros els hi agrada anar al seu aire…
M’ha agradat molt…
o sigui, que a en Tibau li va anar de poc?