Josep M. Cervelló

Diumenge al matí. Per fi fa sol i dóna goig d’anar a passejar pel riu. Molta gent ha pensat el mateix i els nous accesos i els camins que segueixen els marges estan molt transitats. “Això és la nova rambla” em diu un conegut amb cara de satisfacció. Tornant al nou pont, una senyora que no conec, em pregunta si la pedra amb la inscripció que hi ha és aquella sobre la que jo havia escrit fa temps, després que en Jaume Sans me la mostrés al mur d’un a masia de marina. Em demana que ho torni a explicar, que li agraden les històries de Sant Boi. En aquest bloc, fa quasi dos anys en parlava. Em ve de gust tornar-ho a explicar:

1739 és la data que porta la pedra de la barca de Sant Boi . En aquella època la barca era el sistema de pas obligat per als qui havien d’atravessar el riu de camí o de sortida de Barcelona pel sud. En aquella època el riu, sense les regulacions que hi ha ara al seu curs, sense la sobrexplotació dels aqüífers i en un entorn climàtic més humit i més fred ( l’anomenada petita edat del gel) era més cabalós i regular i el seu curs divagava amb més llibertat pel delta, variant i diversificant sovint el seu curs a partir de l’àpex de Sant Boi i del puig del Castell. Sense les canalitzacions i els terraplens el riu sortia sovint de mare i inundava els camps i les abundants zones, que ara els amants dels ocells en diuen humides i que abans eren senzillament maresmes i estanys, que ocupaven antics braços fluvials abandonats o les depressions darrera les línies de dunes i barreres de sorra paral.leles al litoral. El llot vermellós que aportaven les inundacions feia créixer el delta i inundava de fertilitat els camps de la plana del Llobregat que els pagesos maldaven per fixar a les seves vores amb estaques. Pel mig de la plana, les successives línies de costa marcaven nivells de dunes paral.lels a la platja i lleugerament més alts que la resta i eren aprofitades pels camins més importants com l’antic camí de València. Sant Boi s’ho mirava tot plegat des del seu savi emplaçament alçat damunt la plana i el riu i al redòs de les primeres muntanyes del marge llobregatí del massís del Garraf. La seva gent vivia de la fertilitat del secà i l’horta, dels privilegis del camí ral i del no parar de gent que anava amunt i avall i que havia de passar el riu pel pont o, en el seu defecte, per la barca. Les riuades sovint tenien efectes desastrossos per al pont, sempre a mercè de les escomeses periòdiques de l’aigua. L’any 1739, encara eren ben presents els efectes de la riuada del 30 de novembre de 1726 i la barca vivia els seus darrers moment d’esplendor, ja que a partir de l’any 1769 va ser posat en servei el gran pont de pedra de Carles III a Molins de Rei, que es va convertir en el punt viari més important del Baix Llobregat i va deixar la barca de Sant Boi com una infrastructura d’àmbit local.

 Després de l’aturada demogràfica deguda a les guerres dels Segadors, la dels Barretines i la de Successió, Sant Boi estava a l’inici d’un creixement que el va portar de 842 habitants l’any 1718  a  2529 habitants al cens de 1787. La seva capitalitat sobre la plana i la vall baixa era indiscutible i el seu símbol més aparent era la nova església que començava a oferir els seus serveis, l’any 1738, encara que no va estar del tot acabada fins el 1756. Els artesans i les botigues de queviures omplien els carrers que s’enfilaven al Mercadal, on algunes fondes oferien llit, menjar i gresca a traginers i viatgers de camí ral a l’espera que  de bon matí comencés l’anar i venir de la barca.

 L’any 1739 en feia dos que Rafael Casanova vivia retirat a la vila, al casal del carrer del Pont anomenat can Bosch, nom de la familia de la seva difunta dona i que avui coneixem com Can Barraquer. Segur que va atravessar amb la barca en els seus viatges a Barcelona on havia viscut i havia fet d’advocat fins el seu retir. L’any 1725 les tropes d’ocupació havien volgut fer-se amb la seva casa deshabitada però ell es va negar i va tenir un llarg litigi. Els efectes de la guerra i el llarg setge de Barcelona es van deixar sentir durant molt de temps; encara penjaven en les seves gàbies de ferro al carrer del Pont i al convent de les monges de Valldonzella ( carrer Major) les calaveres dels dos fills de Silvestre Ferrer esquarterats el 8 de setembre de 1720 per participar en una partida guerrillera de carrasclets o fusellers de muntanya que mantenien l’alçament armat contra Felip V.

 El govern de la ciutat, a partir del decret de Nova Planta havia acabat amb els costums que ara en diríem participatius, amb una “universitat” que reunia ciutadans per tal de decidir  i l’havia canviat per un sistema de regidors triats per la seva fidelitat, que cobraven un sou i decidien pel seu compte. Quan prenen possessió avui dia els regidors electes encara han de prometre o jurar fidelitat al rei i a la constitució espanyola, fet que ens recorda que potser encara és vigent el Decret de Nova Planta.