Josep M. Cervelló

Al darrer número de la revista Fotogramas llegeixo un article d’un crític de cinema que posa tot d’interrogants al recent lliurament de premis Gaudí del cinema català. Es pregunta si més enllà de legítimes aspiracions professionals no hi ha res més, tenint en compte el perfil independentista del president de l’Acadèmia, en Joel Joan, i que és una àrea sota el control polític d’ERC, per tant –diu- estaria sota la mateixa lógica que les seleccions esportives catalanes, és a dir la construcció de l’estat català. Seguint el fil del raonament s’arriba a preguntar si els premis Gaudí no afebliran els premis Goya, que són per definició els qui han de donar el segell i la projecció ( mai més ben dita) del cinema espanyol, un i indivisible com totes les coses que porten aquest adjectiu. La història ens diu que quan la societat catalana desenvolupa entitats que poden anar pel món sempre surt una entitat espanyola que la parasititza i que la substitueix internacionalment. Va passar amb esports com el rugbi, on Catalunya era membre fundadora de la federació internacional i ara vol passar amb els esports de muntanya on la Federación Española de Deportes de Montaña Y Escalada vol acabar amb la presència internacional de l’excursionisme català fundat l’any 1876 i campió del món en algunes disciplines com les curses de muntanya,  etc. Les federacions espanyoles són entitats privades, t’hi pots adherir o no, però tenen el monopoli de la representació oficial – i de les subvencions- als seus esports. La Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, immersa en un procés electoral, planteja defensar la seva independència respecte l’espanyola, en especial la candidatura de Jordi Quera que, ho deixo per escrit, té tot el meu suport i amistat. Suposo que tot plegat també deu ser una maniobra per afeblir l’esport de muntanya espanyol, com els petits avenços de la llengua catalana a l’educació o en alguna àrea administrativa, que no són sinò serioses amenaces per a “la lengua común” ( española, por supuesto)”. Tot plegat em recorda aquell acudit de l’elefant i la formiga: Tots dos amics van a veure un espectacle; la sala és plena i només queden dues cadires, una davant de l’altra. L’elefant seu davant i la formiga al darrera que no para de moure’s neguitosa perquè no veu res. A la mitja part, aprofitant un viatge al lavabo de l’elefant, la formiga canvia de lloc i es posa al seient del davant. L’elefant torna i, despreocupadament, seu al darrera. Comença l’espectacle i la formiga s’apoltrona a la cadira fins que no pot aguantar més i , girant-se cap a l’elefant li diu, amb cara de satisfacció : – A que emprenya?.