Des del meu criteri

BUTACA I CRISPETES

JOSEP A.DÍAZ

Django desencadenado * * * *                                                                                                                Per fi arriba a la cartellera l’esperada última pel·lícula de l’irreverent Quentin Tarantino. En la seva poca abundant filmografia, hi ha hagut referències al western com ara al díptic “Kill Bill”, però en aquesta ocasió el director n’elabora un recuperant aquest gènere amb cinefilia. Aquest film comparteix amb l’anterior “Malditos bastardos” la reescripció d’un periode històric (en aquest cas els esclaus negres dels amos blancs), l’estructura formada per llargues seqüències i l’actuació de l’actor Christoph Waltz. Aquest, un caçarecompenses amb gran capacitat dialèctica, juntament amb Leonardo DiCaprio com a un gran dolent (és injust que els Oscar s’hagin oblidat d’ell) i Samuel L. Jackson com el seu criat destaquen en les seves excel·lents interpretacions d’un atractiu repartiment. La pel·lícula conté l’essència del seu realitzador: en les seves escenes hi ha grans diàlegs, tensió, que precedeixen a la catarsi de violència.  Així, la proposta resulta divertida i entretinguda, per la qual cosa l’espectador s’ho passa bé. Estem davant d’una de les estrenes més importants de la temporada, que hauria d’haver rebut més de cinc nominacions als Oscar. A més a més, aqueta és una gran ocasió per a veure el treball de Tarantino, que inclòs apareix com a actor al film, i de DiCaprio, que després d’aquesta pel·lícula i d’estrenar-ne dues més, es pendrà un descans de dos anys.

El lado bueno de las cosas * * *                                                                                                            És costum que a les nominacions als Oscar estigui present alguna pel·lícula de baix pressupost. Enguany, el productor Harvey Weinstein ha sabut vendre molt bé aquesta comèdia dramàtica que intenta ser optimista i donar el missatge de que l’amor és la cura als problemes de personatges amb transtorns mentals. Tant és així, que el film ha aconseguit fins a vuit candidatures en les categories principals, tenint als quatre actors més importants en les respectives categories d’interpretació, quan feia més de trenta anys, des de “Rojos” de Warren Beatty, que un film no aspirava a aquesta dada. En aquest sentit, el nombre de nominacions és excessiu, ja que aquesta és una pel·lícula sobrevalorada. Comença de manera interessant, donant un aire fresc a aquest tipus de gènere, però malhauradament té alguna escena de més durant el metratge (tota la discussió sobre el partit) i el seu final, tot i que pot agradar a alguns, deriva en el típic “happy end” de la indústria de Hollywood. No obstant, val a dir que són destacables les interpretacions dels actors. Més que la de la mare interpretada per Jacki Weaver (la única de la família amb el cap centrat), per primera vegada Bradley Cooper demostra que pot fer un notable paper i Robert de Niro com a l’obsessiu pare del protagonista demostra de nou el seu talent. Però, sobretot, encara que el seu personatge decanta el film cap al territori més convencional, Jennifer Lawrence fa present que és una de les actrius més prometedores de Hollywood. Aquesta és una de les propostes més comercials de la setmana, que pot donar la sorpresa i endur-se alguna estatueta.

Bestias del sur salvaje * * * *                                                                                                              A diferència de “El lado bueno de las cosas”, entre les finalistes a millor pel·lícula és just que estigui present el gran debut del director Behn Zeitlin, la quota de cinema independent nord-americà. Ambientada al sud de l’estat de Louisiana on les aigües pugen vertiginosament, aquesta és una història de realisme màgic entre una nena i el seu pare. És una proposta lliure, intensa, amb tocs de lirisme poètic que a alguns potser no els agrada, però no hi ha dubte que estem davant d’un film particular, bell i sorprenent, protagonitzat amb espontaneïtat i naturalisme per  Quvenzhané Wallis, de nou anys, l’actriu més jove nominada a l’Oscar, que quan el va rodar només en tenia sis. A més a més, s’agraeix que no caigui en la misèria del context en què està emmarcat i el seu vitalisme, relacionat l’ésser humà formant un tot amb la naturalesa. En definitiva, aquesta no tan sols és la millor estrena de la setmana, sinó també una de les millors pel·lícules de la temporada. Recomanada per als espectadors que vulguin veure propostes diferents.