Pot existir la cuina catalana sense la vitalitat i l´oficialitat de la llengua?. Pot existir una cuina sense els mots que la descriuen?
La mort imperfecta del català, programada sistemàticament per Castella almenys des del segle XVI, i continuant fins avui- és l’ única llengua europea parlada per milions de persones que no és oficial-, amenaça també la mort d’ una cuina. Així, molts habitant de la ciutat de València ja no saben el que vol dir Allipebre, ni Arròs a banda (“arroz abanda”). Ni fideuada (“Fideuá”, “Fidegúá”),ni Arròs amb fesols i naps (“Arroz en fesols y naps”) I molts habitants i restauradors de Barcelona ja no saben què és una escalivada ( de “caliu”) (“Escalibada”, ni una Esqueixada (d’ “esqueixar”- “Escaixada”), ni una coca de recapte (espècie de pizza), ni un Capipota (“Callos”). Fins i tot al darrer llibre de l´Isma de TV3 (pagat amb diners públics) hi surt una “caldereta de cigales”( en realitat volen dir escamarlans). O quants habitants de Palma ja no saben què vol dir “Trempó” (de trempar, amanir), o “Ensaïmada” (de saïm, llard)?. Perquè si per els espanyols la llengua és companya de l’imperi- i per això han imposat i imposen
el castellà, com ho fa al Constitució, monument antidemocràtic-, per als catalans és companya de
la cuina. Sense la llengua viva- i necessària, és a dir, oficial- , no tenim possibilitats de conservar els mots de la cuina, la clau que interpreta l’ antiga saviesa. Per a la nostra llengua- i per a la cultura europea- això és particularment greu: en català, a Europa, es varen escriure els primers llibres de cuina, de bones maneres, de confiteria,de teoria gastronòmica: amb la pèrdua de la llengua viva- una realitat galopant- hauríem d’ estudiar un llengua morta, simplement, per refer la història de
la cuina. En efecte. Com interpretarem els primers manuals culinaris d’ Europa, que foren es crits en al nostra llengua, i sense els quals no podem entendre ni la història de la cuina de
la Península Ibèrica ni la de
la mateixa Europa?. Necessitarem experts en llengües arcaiques i mortes, i Espanya farà una gran festa. A Provença i al Delfinat, per exemple, ja no saben que
la deliciosa Salsa camelina (o camellina) que encara fan algunes cuineres és un nom catalano-occità medieval que es refereix al seu color (de camell).Si fos francesa, és clar, se’ n diria “sauce de chameau”, o una expressió similar.
Només cal passejar per Barcelona: la practica totalitat de les
informacions dels restaurants és en espanyol i, si hi apareix el nom d’algun plat català, hi és mal escrit: la Generalitat no fa complir ni la seva pròpìa llei: no defensa els drets de la llengua catalana i dels catalanoparlants. Això té un nom: lingüicidi. Els socialistes- i ERC, que els havia de “catalanitzar”?- han fet seu el que va deixar dit l´any 1932 José Ortega y Gasset, va repetir
Antonio Machado o Unamuno, i avui Lodares, Gregorio Salvador o Pérez Reverte- i, amb ells, els intel.lectuals i escriptors espanyols i els seus repugnants aliats dits “Ciutadans”, amb Arcadio Espada i cia-: “El estado español, que es el poder prevalenciente, tiene una sola lengua, la espanyola, y este es , por ineludible consecuencia, la que jurídicamente tiene que prevalecer”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!