Després d’anys de desaparició de cafès antics i històric,s substituïts per absurdes sucrusals de bancs o botigues de moda, ara, més moderns, n’ hi torna a haver. Cal demanar dues coses: que l´espai sigui acollidor i confortable i, és clr, que el cafè hi sigui bo.
EL CAFÈ, ESPAI LITERARI
Al llibre
d’ Alfons Martí Bauçà Una aventura italiana (Cossetània, 2005),s’ hi descriu una típica escena: “Al bar, les dues cambreres servien cafès, pastes i panini sense descans…Una d’ elles va mirar el rostre de l’ observador esgotat…
-Li agrada aquest cafè, senyor?”. Una escena, que, en efecte a Itàlia, el país del cafè, es repeteix cada dia, cada minut, cada segon. Quan
Josep Pla va escrire que “la pasta és el millor regal que Itàlia ha fet al món”, caldria afegir-hi el cafè. L’ espresso no té res a veure amb el cafè truc (o grec, o balcànic, o àrab), carregat de sucre i de marro, ni l’ aigua de mitjons que s’ anomena american coffee o cafe Melitta, ni amb el beuratge que a França pretenen que és italià.
Ara, a més, el valencià
Antoni Martí Monterde (Torís, 1968), professor de Teoria de la Literatura i i Literatura comparada a la Universitat de Barceloan ens obseguia amb un magnífic i flairant assaig, Poética del café. Un espacio de la modernidad literaria europea, obra finalista del XXXV Premi Anagrama d’ Assaig.
Antoni Martí Monterde hi explora el costat literari dels cafès, a partir del seu mateix origen, ves per on la meca ara oracle de totes les prohibicions. El cafè com a espai de l´escriptor on, a través de la pròpia soledat i fins i tot de l´escriptura, hi crea la seva literatura i alguns dels moviments més renovadors de al creació literària A les taules dels grans cafès europeus hi ha desfilat personatges com Diderot, Voltaire, Balzac, Baudelaire, Edgard Allan Poe, André Breton, Juysmanns, Krauss, Altenberg, Apollinaire, Zweig, Canetti, Márai, Sartre, Magris…així com Josep Pla- evocat al llibre- Joan de Sagarra- l´autor d’ Aperitiu-, Larra, Pérez Galdós, Unamuno, Julio Camba- el fi escriptors, també gastronòmic-, Gómez de la Serna o Umbral. Encara avui, sempre que viag a Lisbooa, no deixo d’ anar a A Brasileira, el cafè de Pessoa (evocat davant mateix amb unes escultura de bronze) que, a més, presumeix de fer la millor bica (cafè) de Lisboa i, a sobre mateix, té un convenient i deliciós hotelet. Als cafès, a més, s’ hi ha filosofat, hi ha nascut i crescut les avantguardes plàstiques, s’ hi ha conspirat i s’ hi ha fet política: la mateixa civilització occidental i parts de l’ oriental, sense ells, és impensable. I sense parlar del protagonista: la beguda del cafè, la diabòlica per uns i divina per altres infusió de cafè, tan ben evocada a
la novel.la Les set aromes del món d’
Alfred Bosch, una novel.la que us recomano.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Només a Itàlia podien fundar la Universitat del Cafè.
Sorprenentment, en un país on el tè és la primera beguda, fa pocs anys un jove vietnamita, emprenedor, es va inventar el Cà Phê Trung Nguyên, lloc de trobada dels joves, per parlar, fer tertúlies i prendre cafè, només cafè.
En trobes a totes les ciutats del país.
Ha aconseguit que els joves omplin els cafés i prenguin aquesta ‘delicatessen’ tant aromàtica i deliciosa.