Tot i que paella vol dir paella, és a dir, sartén, sembla que Espanya no té cap altre plat que la respresenti.
LA PAELLA I LA SANTA TRINITAT DEL NACIONALISME ESPANYOL
La paella d’ Antonio Banderas i la Griffith, “la paella de la abuela”, la paella andalusa, la paella espanyola…
Qui dubta, arreu del món, que l’ arròs a la paella és el “plat nacional” espanyol?.Ho és als ulls de tot el món i dels propis espanyols, és a dir, els que parlen espanyols (n’ hem d’ exceptuar els que parlen, català, gallec o basc: el Diccionario de la RAE és molt explícit: la llengua espanyola és la castellana). El problema ve quan algun espanyol culte descobreix que el mot “paella” no és espanyol, sinó català. Tot té solució: afirmen, urbi et orbi i tranquil.lament, que la paraula paella és genuïnament castellana i vé directe del llatí. Vegeu el que en diuen maria Solís Ballinger i Natalia Solís, d’ una nissaga sevillana- segons afirmen- de 700 anys al llibre publicat a Nova York Paella Paella.With tapas, gazpachos and sangrias for a festive feast. “Gastronòmicament parlant, no hi res que digui tant d’ Espanya com la paella.És probablement escaient dir que la paella és el súmmum de la cuina d’ Espanya: és la seva fusió culinària i la seva perfecció, amb influències al llarg dels segles dels romans als moros. Reflectint una nació construïda amb diverses cultures. La paella moderna és una amalgama d’ arròs i gustosos trossos de marisc, carns i vegetals que fan un exòtic, i molt saborós plat, inspirat i influenciat per diverses invasions”. No cal dir que, en aquest context- on catalans i valencians no hi compten, llevat que siguin castellans-, el mateix mot espanyol de paella ve directament dels romans. El llibre, és clar, demostra l´hiperespanyolitat d’ aquest hiper-plat nacional espanyol amb receptes com les següents: “paella de almejas, jamón serrano y chorizo” (el nom de les receptes és bilingüe), “paella de espárragos y queso manchego (l´autora hi cita el Quixot, quan Cervantes no parla del manxec, sinó de la competència, el tronxon), “paella de gambas y alcachofas con jerez”, “paella de picadillo”: com podem veure, l´hiper-Espanya és- ningú no ho dubta- Andalusia. Sorprenentment, un altre llibre sobre la paella escrit per un nordamericà, Jeff Kehler (La paella), posa les coses al seu lloc i esmenta la primacia valenciana i la catalanitat dels mots (sofregit, etc.).Sense comentaris. Potser fóra que els antics i nous “blaveros”, tan zelosos de la identitat valenciana(en aquest cas subsidiària de l´espanyola), i que acusen els catalans (i perquè no els mallorquins?) d’ haver-los furtat la paella, que diguessin alguna cosa. Què vol dir, la paraula “paella”, en espanyol?. Com diu la Bíblia, al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu: i un plat d’ arròs tan diví s’ ho mereix.
La paella, doncs, forma part de la sagrada trilogia de la pàtria espanyola- una i indivisible, dita també Regne d’ Espanya o Espanya-(per a molts, entre els que m’ hi compto, un nom maleït): paella, toros i sangria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Esmentes que aquest americà defineix el mot sofregir com a català. Doncs, bé, a propòsit d’això, cada dia que passa hi ha més gent que en diu “potxar”. Al programa “Tapias variades” déu-n’hi-do les dones que, ben segur, abans en deien sofegir en comptes de “potxar”, com en diuen ara. Deu ser gràcies a l’Arguiñano que s’ha fet popular aquest mot odiós per mi, tant o més que “barrica” en lloc de bóta, bocoi, etc… El senyor que presenta i dirigeix el programa de vins al Canal 33, per altra banda sempre tan polit a l’hora de parlar, va caure en l’error de dir barrica. Em va sobtar, francament, que també ell es deixés endur per aquesta moda tonta.
Paella és el nom català que es dona a l’eina de cuina en castellà dita “sartén”. A casa meva la paella que com a plat té moltes receptes ha estat sempre un plat d’arrós valencià, quan la mare feia arrós “a la catalana” li deia “arrós a la cassola” més sucós que la paella i sense posar la cassola al forn.Bon profit a valencians i a catalans!.