Sabem el que mengem?. Tenin pors i temors aals fraus, intoxicacions, contaminacions, al.lèrgies?. Alguns diuen que mai com ara els aliments no havien estat tan segurs: però també, en alguns casos, tan perillosos.
SABEM EL QUE MENGEN?
Les estratègies publicitàries de la por
Cada dia es parla més de trastorns alimentaris. Cada cop més estem més preocupats per la relació entre la nostra salut i allò que mengem. A vegades ens preguntem si podem menjar sense perills determinats aliments, sobretot quan salta l´alarma vermella; vaques boges, grip dels pollastres, llengua blava de les ovelles, intoxicacions…Al mateix cada cop més ens conscienciem de les dietes especials: per al colesterol, per al sucre, per a les al.lèrgies, per als obesos, per als celíacs…L´alimentació, en definitiva, forma part – segurament per excés- de les preocupacions dels occidentals, fins i tot més enllà d’ allò raonable: apareixen noves malalties relacioande,s precisament, pels desordres alimentaris: l´anorèxia, la bulímia, l´ortorèxia -obssessió pel menjar sa.
Som el que mengem: però sabem el que mengem?. Aquesta és la gran qüestió. En aquests temps d’ incertesa alimentària- al costat, paradoxalment, de tanta vigilància del mercat, com mai n’ hi ha hagut-, no és estrany que proliferin els profetes de règims i dietes que ens prometen la felicitat terrenal: sigui la dieta mediterrània o la macrobiòtica, la vegetariana o la del Dr Montignac- o qualsevol altre dietista, gurú o científic, a mig camí entre la raó, la ill.luminació i la perversió-.
No cal dir que també les grans impreses, multinacionals o no, de l´alimentació, s’ aprofiten d’a questes pors i ens bombardegen amb la publicitat de tota mena d’ aliments gairebé miraculosos, “funcionals” (amb valors alimentaris afegits), “sans”, “naturals”, “biològics”, “probiòtics” i tot un munt de parafernàlia lingüística més o menys científica- o paracientífica-.
I, mentrestant, podem observar com els joves estan orfes de models alimentaris raonables- que ja no se solen ensenyar en el si de les famílies, ni molt menys a les escoles, malgrat intents aïllats i no sempre reeixits- i que, per tant, cauen a les urpes del pitjor model possible: el del fast foood, dels menjars-escombraria, dels preparats i envasats industrials. Fins i tot en nom d’ una suposada “alimentació sana”, els fabricants ens ofereixen sucs i altres composiicons amb fruites i verdures que, de forma enganyosa, diuen que poden substituir la ingesta de verdures i fruites fresques, mentre els spots televisius s’ esgargamellen volent-nos demostrar que menjar a casa o el “menjar casolà” són les porqueries- directament- o substituts del gust tradicional que fabriquen, tot estimulant a la mandra, a la desídia i a la ignorància. I, sovint, senzillament a la mala educació, veient les repugnants formes de menjar o maneres de taula (allò que els nostres clàssics en deien “comport”, que és un senyal primigeni de civilització) exhibides impúdicament en aquests spots televisius.Tan difícil és bullir una pasta, que s’ ens invita a consumir-la de ja preparada?. El pa ja no és pa- és una “pa sense colesterol”-, la sopa ja no és una sopa- sinó un preparats carregats de sal, glutamats, conservants i colorants, baldament se’ns digui que és “natural” i no en porta-. I qualsevol aliment- de la llet als ous- ja no és l’aliment natural, sinó que esdevé “funcional” tot carregant-lo amb elements “funcionals”- fibra, vitamines-, suposament, miraculosos per a la nostra salut.
El més greu: el model de cuina tradicional- la nostra vella cuina familiar que , segons Josep Pla, és l´única que val la pena conservar, cosa que ratifico-, està en hores baixes, substituït, directament, per un model de fast food que infantilitza i destrueix el paladar (fregits, quetxups, mostasses, salses diverses d’ aspecte putrefacte), mentre els exquisits creuen que menjar bé té a veure amb bona part de l cuina sense suc ni bruc dels anomenats autors o creadors, que sovint ignora les arrels de la cuina catalana- una de les primeres d’ Europa- tot substituint-,les per modernors ridícules, fusions confusionàries o , simplement, propostes extravagants.
Altrament, no hi ha res escrit, com diria el poeta: algunes de les pors alimentàries, o de les propostes de molts “gurús- dietistes” són perfectament oblidables: se solen contradir, poden obeir a interessos comercials o, simplement, no saben el que es maneguen.
Per tant, segurament el millor és fer com les àvies. Menjar de tot, però poc (i si pot ser, bo).
Per saber-ne més:
Jaume Fàbrega. Manual de Gastronomia. Indicacions pràctiques per al gurmet (Cossetània Ediciona)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!