Un tema aparentment anodí- la paella o arròs a la valenciana- ha generat més de vint comentaris, que per aqueste blog tan especialitzat i únicament de text no és pas negligible: agraeixo motl sincerament tothom: també amb els discrepants ens podem entendre, tots parlant o escrivint la mateixa llengua, sigui quin sigui el nom que se li doni, i tots compartint una cultura: si bé cada territori amb la seva pròpia identitat i autonomia: fins i tot quan faig srvir el terme Països Catalans al.ludeixo a una realitat cultural, història i sociològica, no pas, d´entrada, política. Hauríem d’ aprendre dels flamencs, dels seus suïssos, dels austríacs…, que anomenen les seves respectives llengües neerlandès o alemany.
…És clar, però, qye la dada de posseisr un estat propi- o un estat que et respecti-, cosa que no és el cas de catalans, valencians i mallroquins, fa que hi hagi comparacions impossibles- com per exemple dir que Cantàbira no pretén ser Castella: en realitat és Castella la que s’ ha aporpiat de tots els territoris (fins i tot els al.lògens) impsant-los el nom d´Espanya- que ja no és , com fins al segle XVI, un mot de contigut geogàrafic (Península Ibèrica; Camôes, poeta nacional protuguguès, podria dir “nosaltres els espanyols”, com, a Catalunya, Cristòfol Despuig), sinó d’ un connotat nom polític que desgina, únicament, la nació d’ arrel castellana.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els reis d’orient han estat generosos amb mi i m’han regalta el llibre “Totes les sopes. Brous, escudelles i sopes d’arreu”. N’he repassat algunes receptes i en una d’elles tinc un dubte: A “l’Escudella de bacallà”, plana 107, el bacallà sec esqueixat s’hi posa tal qual, sense dessalar? Gràcies.