Sota Espanya, la nostra cuina és un subsistema: és "cocina regional española": no sempRe ha estat així, però.
RANCESC EIXIMENIS I EL GOLAFRE ECLESIASTIC: LA NACIÓ CATALANA, EXEMPLE EN EL MENJAR Francesc Eiximenis (Girona, vers 1327-Perpinyà, 1327), fou un dels grans intel.lectuals europeus del segle XIV, i va desenvolupar el seu saber a Avinyó,Tolosa del Llenguadoc, París, Roma, Colònia, Oxford,Cambridge. Representa l’ etapa més brillant de la cultura del nostre país:nascut a Girona, resident a Barcelona, bisbe d’ Elna i resident, finalment, a València- on era confessor de
la reina Maria i on fou nomenat conseller de la ciutat,- és autor de la magna obra Lo crestià. Però d’ aquesta mena de summa del saber medieval, ens n’ interessa particularment el llibre Com usar bé de beure e menjar .Es tracta d’un títol convencional que hom ha donat a un volum del "Terç del Crestià". Podem considerar aquesta obra sorprenent, que es llegeix amb autèntic plaer, com el primer manual gastronòmic europeu, en el sentit general del terme: hi parla, de forma curiosa i documentada, dels usos culinaris i de taula dels catalans, comparant-los amb els d’altres nacions- italians, francesos, espanyols, portuguesos, anglesos, alemanys, àrabs. És un veritable manual de bones maneres i d’urbanitat, de begudes i de moralitat i civilització. Hi trobem algunes de les primeres referències europees sobre l’ art de beure el vi- les primeres d’ Europa, segons l´ expert Hugh Johnson- amb criteris ja pròxims als actuals (com quan parla de les copes de vidre, pràctica que no era habitual en el seu temps). Ens proposa, fins, i tot, un lèxic de definició gustativa que encara avui ens és útil. En aquesta obra, finalment, Eiximenis dóna constància del grau d’expansió i refinament a què havia arribat la cuina catalana baix medieval que, a través de la seva difusió a Itàlia, esdevé una cuina de referència.
Eiximenis crea la figura literària d’ "un golafre ecclesiàstich", un veritable gourmet medieval, que adreça unes cartes al seu metge dietista, amoïnat pel poc que menja i, no obstant, el seu “ventre gros”, que li impedeix fruir dels banys i de la companyia de les “fembres”. El règim alimentari d’ aquest "golafre eclesiàstic" ens informa, doncs, del grau de refinament de la cuina catalana medieval benestant., amb un ampli repertori de carns, peixos i verdures, distribuïts segons les estacions i, així mateix, ens proposa un esplèndid repertori de vins internacionals, també amb vins de casa nostra, com el monestrell d´
Empordà i el picapoll de Mallorca. És una època en què, segons el mateix Eiximenis, i després d’ Itàlia (en l´art de beure) "la nació catalana era eximpli de totes altres gents christianes en menjar honest e en temprat beure;e sens dubte aquesta és la veritat, que catalans són los pus temprats hòmens en viure que sien al món".
Transcrivim,en català modern, alguns paràgrafs del règim d’ aquest golafre medieval:
"Senyor, quan em llevo, menjo una mica de coca calenta amb vi cuit o vi grec (blanc dolç). Per dinar:menjo sempre pa de floret i vario les carns segons el temps; car a l’ estiu menjo pollastres tendres de diverses maneres, ço és, a l’ ast amb aigua-ros, o en olla amb salsa d’ agraç,o empanat, cabrits i vedella de llet, xais de llet i perdiganyes. A l’ hivern: gallines grosses, polles prenys, capons grassos,moltons de past, perdius, colomins i guatlles. A la tardor:tords grassos, tudons, fotges i carn de caça,ço és, cérvol, cabirols, cabró munter, llebres i conills. A la Primavera: paons, faisans, grues i oques…". No es descuida, com hem dit, dels vins, ni tampoc de les postres, com els flaons o flaones,que encara avui s’elaboren a l’ Alt Empordà, a Morella (País Valencià) i a les Balears, a més d’altres palers per a la gola i el cos. Naturalment, el metge li contesta d’ una forma alhora irada i irònica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!