Una llauna de mongetes amb tomàquet pot servir per menjar, o per llançar al cap d’ algú: les dues experiències, segurament, no són molt afortunades.
El fotògraf del Daily Star an Whittaker va presentar una denúncia contra l´actor Hugh Grant no solament pels insults de molt mal gust que aquest li va ventar-, sinó perquè la star enrabiada li va llençar una llauna (alguns diuen una carmanyola o fiambrera) de mongetes amb tomàquet. De fet, l´ actor es trobava a casa seva i, com milions de britànics, es disposava a menjar per esmorzar aquestes mongetes. El temps que es va passar detingut, doncs, fou estrictament per l´ agressió, no pel seu mal gust. En efecte: a Anglaterra, la conserva més comprada és la d’ aquesta preparació, que sol incloure sucre i àcid i té un gust que a mi em recorda l’ aiguarràs. A vegades, per postres, se sol servir damunt d’ una torrada de pa de motllo, amb la qual cosa queda provat , també gastronòmica- si més no des d’ una perspectiva mediterrània- l´ excentricitat palatal dels anglesos. O no: de fet, tant a Grècia com a Turquia, les mongetes (a vegades de la varietat gigantes, similars als garrofons valencians per a la paella) també són molt populars cuinades amb tomàquet i se solen servir fredes, a vagades formants part de les meze o entrants. A la Mediterrània occidental, en canvi, només solem fer amb salsa de tomàquet les mongetes tendres (bajoques), que és una combinació molt agradable.
L’ origen de les mongetes seques amb tomàquet del món anglosaxó es relaciona amb el típic plat dels vaquers de l´oest americà, el Porc and beans, originàriament mongetes amb bacó o cansalada (una combinació també típicament catalana, i que he menjat, a pagès, durant tota la meva infància) amb l´ afegit de la conseqüent salsa de tomàquet que s’ assembla sospitosament al quetxup.
Per cert, els botànics renaixentistes creien que aquet nou producte era afrodisíac: com diu l’italià Pietro Andrea Mattioli, “generen la sement viril i estimulen l´ intercanvi sexual i encara més si es mengen amb pebre llong, sucre i garangal” (aquesta espècia apareix als receptaris catalans medievals). Segurament, per l´ escreix d’ hormones i testosterona que Hugh Grant va demostrar, les devia menjar ben especiades. Amb sucre ben segur, ja que la recepta original (que solen ser mongetes amb quetxup, una salsa d’ origen asiàtic, començada a fabricar el 1869) en porta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A mi m’agraden les mongetes amb tomàquet estil anglès! I no sóc l’únic, de ben segur.