Ens hem de privr del cafè i d’ altres begudes estimulants). Convidar a un cafè no és un signe d’ amistat?. Us bé vé un cafè o un te: aquí hi trobareu consells pràctics i infromacions curioses.
VOLTAIRE , BACH I EL CAFÈ
Em declara un incondicional i un viciós de begudes o aliments que, a més, tenen el valor afegit d’ una substància estimulant. No pas com Voltaire, del que es diu que en bevia moltes tasses al dia: el “príncep dels gastrònoms” (encara que sembli mentida, era una distinció honorífica que s’ atorgava a França) Brillat- Savarin atribuïa a aquesta compulsiva la “claredat admirable que es pot observar en les seves obres”. Però el problema del cafè, el te i altres begudes estimulants, és el seu contingut “tòxic”: per això crec que en bevem, i no pas solament pel plaer gastronòmic que ens proporcionen. Aquest component estimulat, que ens anima i ens desperta els sentis, s’ anomena “cafeïna”. Abel Mariné, que per a mí és el “nutròleg” més savi d’ aquest país- i a més, Catedràtic de Nutrició i Bromatologia de la Universitat de Barcelona- em diu que la cafeïna és una “base xàntica” que l inclou, juntament amb la teobromina- de la xocolata- i la teofil.lina. Observem que aquí hi apareix la paraula “teo”- déu-: per tant, no ha pas de ser begudes dolentes. La teofilina, amiga de Déu, és present també al te, juntament amb la cafeïna (tot i que vulgarment ha estat anomenada “teïna”). Els déus i profetes- fins i tot Al.là!- ens han donat altres productes i begudes santes amb la miraculosa cafeïna que estimula el sistema nerviós central i ens sol fer més àgils i desperts: a part del cafè i el te, també el mate, el guaranà i la nou de kola (sabiéu, doncs, que la cocacola que donem als nens “col.loca”?).
Diuen que el te reposat perd cafeïna (però això sembla una llegenda urbana). El que no és, i pot sorprendre a més d’ un, és que l cafè expresso, ristretto o molt “fort”, té menys cafeïna que el cafè llarg, americà , alemany o “melitta”. Tot i que això també depèn de la varietat de cafè i de la manera de fer-lo. En línies generals, una tassa de cafè “percolat” o americà sembla que té 82 mg de cafeïna, mentre que la concentrada tassa del més ortodox ristretto és difícil que passi dels 62 mg. Per cert que la cafeïna, aïllada, té l’ aparença d’ un pols blanca!. Un consell: els amants de la neu, passeu-vos al negre del cafè.
Tronem al cafè: una beguda il.lustre i literària, que ha provocat molta literatura- en el sentit literal, ja que ha ajudat a escriure, i no solament a Voltaire-, sinó també a composar música, a fer poesia o narració, a adoptar decisions, Gran personatge història eren addictes l cafè: Lluís XIV i Napoleó, entre els estadies, Einstein entre els científics, filòsofs com Kant- que en servia als seus amics, en uns convits regulars que feia a casa seva- i escriptors com Balzac, Mario Benedetti o Pablo Neruda. Els músics i cantaires també hi ha tingut força tirada: de Bach a Beethoven, fins a Rossini- el ran gurmet al qual se li atribueix la invenció de diversos plats-. L´amor al cafè per part de Johann Sebastian Bach es va traduir en el fet que li va dedicar una cantata!. El feu es deu a què el músic alemany va treballar al cafè Zimmermann de 1732 al 1749: aquí ell mateix hi interpretava la seva aromàtica cantata.
Es diu que Voltaire bevia 30 tasses de cafè al dia, cosa que em sembla poc creïble!. De fet, per a una ingestió saludable, es recomana unes 3 tasses al dia, tot i que això, és clar, depèn de cada persona, de cada constitució física o del moment de la vida que vivim.
El cafè té de bo- com el mate o el te- que no és solament una beguda individual sinó també social: convidar a fer un cafè al bar o a casa és un signe d’ amistat.
Dit tot aixì, penso, particularment, que els recels d’ alguns col.lectius contra el cafè (com alguns vegetarians massa “religiosos” i “fonamentalistes) no té cap justificació. A més el te- que la gent més “angelical” i aparentment tranquil.la sol recomanar, també té cafeïna!.(Encara que l´amaguin sota el nom més piadós de “teïna).
A beure cafè (o te, o mate, o xocolata), que són quatre dies!. Si els podem viure millor, tot anirà millor.
Consells pràctics:
-el cafè sense cafeïna ja té qualitats gustatives similars que le cafè sense cafeïna
-el cafè i el teu s’haurien de beure sense sucre
-hi ha molts mal anomenats “tes” que no són; són altres herbes, des del te de roca, el rooibos d’ Àfrica del sud (ideal per els qui, per problemes cardíaacs, no poden beure te o cafè) o te vermell (que no s’ ha de confondre amb el pue’r, te vermell xinès que té teïna) o composcions de fruites, flors i herbes que, en algun cas, ja fan constar (sobretot les d’ origen britànic) que són sense teïna.
-els anglesos distingeix el te segons l´hora del dia: bàsicament de l´esmorzar (més fort) i dle berenar (més suau, o més aromàtic)
-també, com faig jo, es poden alternar diverses classes o sistemes de cafè: italià, alemany, turc o grec, etc
-Altres “tes” sense cafeîna, són el de ginseng o el de safrà (tradicionals xinesos).
-Els “tes” d’ herbes solen ser anomenats “aigua” (en català tradicional- “aiuga de camamilla”, etc.), tisana o infusió. La paraula “herbes”, en canvi, designa un licor balear,
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs jo li foto al poniol (deu ser herba de poniol doncs). Un per la nit. I més que me’n fotria. No sé ben bé que té, crec que cap alcaloide destacable, però jo me’l prenc per gust. Em sorpren que de tantes herbes com es poden beure, n’hi ha que estan beneïdes amb categoria pròpia, fins i tot hi han teteries i cafeteries, i altres beures d’herbes quedin relegats a la risible categoria de “digestius” que estan molt bé quan estàs malaltet, però que altrament: on vas foten-te ara això de bledes i padrines!
Es clar que potser només és beneeixen les que són addictives. Alguna cosa hi deu fer.
Gran bloc, grans articles al temps i grans llibres. Gràcies.