La pràctica religiosa, en una societat tolerant , respectuosa i laica, hauria de ser privada o, si més no, sense fer-ne escarafalls; mlllor l´oració en silenci- per als déus i per a tothom- que no pas el crit, l´escaraflla o la propaganda obscena.
LES RELIGIONS, TANCADES A LA GÀBIA: DELS BISBES, EL RAMADÀ I ALTRES PORNOGRAFIES
Amb ple respecte als creients de totes les religions, no podem obviar el fet que totes, a part de les coses bones, tenen elements d’ intolerància, solen ser invasives i potencialment perilloses per a la salut mental. Només cal escoltar les sagrades bajanades que diuen els e-cristians o els bisbes espanyols!. Les religions, per tant, s’ haurien de tancar en una gàbia com una fera salvatge i, un cop domesticades, tenir-les com a esplai íntim, no com a obscena manifestació pública. La religió de cadascú ha d’ estar al cor (o a l´església, mesquita, temple, etc.), i no a fora. I això pertoca especialment a dues religions històricament- i també actualment- abassegadores i intolerants, com són el cristianisme i l´islam (el judaisme, ben al contrari, no ha pretès mai cap conversió).
M’afanayo a dir, però, que no hem de confondre la cultura d’ origen religiós- cristiana, islàmica, budista, sikh o baha’ì- i pràctica religiosa en un sentit estricte. Així, les manifestacions aparentment “catòliques” de bona part del folklore (processos, festes, representacions…), l´alimentació, antropònims i topònims formen més part de la tradició que de la religió. I això ho hauríem d’ aplicar a la resta de creences religioses.
Com ha escrit Jordi Vilamitjana al “Diari de Girona”,”la interferència permanent malaia (de gota malaia), impertinent dels afers religiosos en la vida quotidiana, i a mes, pública, resulta contraproduent i fins i tot antireligiosa. Predicar arreu que s’ esta`en pregària, fer manifestos de pràctica religiosa i demanar col.lectivament drets laborals per motius religiosos és justament molt poc religiós”. No es podia dir millor; assistim, en efecte, a l´obscè xantatge d’ un col.lectiu que barreja drets ciutadans (propis d’ una societat laica i democràtica) amb privilegis religiosos excloents, escampat per terra, mai i aire, amb l´ajut dels mitjans, les OBG o els sindicats- que, en canvi, no solen moure ni un dit pels drets nacionals dels catalans-. Un cop superada la curiositat inicial envers aquests pràctiques que haurien de ser privades, la seva propagació desmesurada pot fer, certament, l´efecte contrari. Pel que hauríem de lluitar és pels drets d’ aquests practicants com a ciutadans- laborals, d’ habitatge, etc.-, i no per pràctiques propagandístiques d’ una religió que, de moment, demostra (com el cristianisme militant) la seva incompatibilitat amb els valors democràtics, d’ igualtat de drets dels sexes, els homosexuals, els bevedors, etc. Com ha dit l´artista Xicu Cabanyes al seu pregó de la Festa de la Diversitat de Banyoles, “les religions potser no serien tan nefastes si la seva pràctica es fes en la intimitat i dintre el cor de cada individu, sense interferir en la vida pública”.No es pot dir millor. I afegeix, de forma escaient, “les religions no són amigues de la diversitat. No poden acceptar variades maneres d’ interpretar la vida, ja que això els obligaria a evolucionar més ràpidament, perdent autoritat i privilegis”.
La paradoxa, però, és que algunes de les accions de col.lectius benintencionats (certes ONG, “pijoprogres”, festes o manifestacions interculturals, de al diversitat, etc.), sovint porten aparellades la càrrega insuportable de la propaganda religiosa, especialment de signe islàmic: una religió que, en les interpretacions més conegudes, sol ser tot el contrari de tolerància, llibertat o respecte als drets humans. Tant de bo els nostres islàmics fossin turcs procedents d’ un estat laic, i no de països on el rei o el governant és el gran cap dels creients!, i alguns imams (com alguns bisbes, altrament) solen ser l´exemple contrari de cultura i respecte als drets humans, amb una manifestació cridanera que sol ser l´obligatorietat del vels, no pas per autèntics motius religiosos, sinó culturals i, en definitiva, patriarcals i de discriminació de la dona. I això no té res a veure amb les monges que, com a mínim, han triat l´ofici i l’ hàbit!.
Dit això, si els cristians volen fer dejunis i abstinències, o es posen cilicis- o se la vulguin tallar- no crec pas que ho pregonin als quatre vents. En canvi hem de suportar els cilicis i auflagel.lacions brutalment sagnants – com una pel.lícula de terror en viu- dels xiïtes pels carrers de Barcelona, o la pràctica pública forassenyada de ramadans i matances del xai. Pura pornografia religiosa hard core. Tot això, en privat, i sense escarafalls, seria millor i més edificant, fins i tot, per al prestigi de la pròpia religió. Que, com a tal, hem de respectar plenament, com totes. Però tancades en una gàbia, en una casa o en un temple o, encara millor, al cor. D’ aquesta forma es respecten els drets de qualsevol practicant, inclosos els laics, els ateus i els agnòstics.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Subscric aquest article en la seva integritat. Al s. XXI les religions han de quedar en l’àmbit privat, si més no al món occidental. No podem renunciar de cap manera als avenços aconseguits amb la Il·lustració i el racionalisme. A casa seva cadascú és ben lliure de creure en allò que vulgui i de dur a terme les pràctiques que li semblin millors, però a l’espai públic cal adequar-se a les normes del país on es viu. No em sembla bé que les dones musulmanes vagin amb vel perquè si tinguessin una engruna de dignitat se’l traurien de seguida, però és que a més, demostren una voluntat nul·la d’integrar-se al país que les ha acollides. Ara bé, anar amb vel no condiciona la llibertat dels altres, però voler imposar reduccions de jornada per poder respectar el ramadà, o demanar en una piscina que decretin dies per homes i dies per dones (l’estiu passat uns musulmans de Lleida ho van demanar a l’Ajuntament) em sembla absolutament intolerable.
Una vegada un professor de filosofia em va dir que si tenim en compte el calendari islàmic (actualment són a l’any 1430), fent un paral·lelisme amb el calendari cristià, es pot afirmar que és com si fossin a l’any 1430 del nostre calendari, o sigui, a l’edat mitjana, i que encara han de passar per la Revolució Científica i per la Il·lustració. Em sembla un símil molt ben trobat. L’Occident medieval no devia ser pas millor que l’Islam actual.
DE FET, SEMBLA QUE L´ASPIRACIÓ D’ UN CERT ISLAM NO ÉS PAS TORNAR A L´EDAT MITJANA (QUAN ERA UNA CIVILTIZACIÓ FLOREIXENT), SINÓ ABANS, A L´ÈPOCA DE FOSCOR DEL PROFETA. QUE S’ HO APUNTI LA PILAR RAHOLA I TUTTI QUANTI…!