Un bon armanyac després d’ un bon àpat…
ELS BRANDIS:CONYAC I ARMANYAC
Els brandis (de l’ anglès brandy) són aiguardents de vi que es fan macerar en fusta. El nom ve del neerlandès brandewijn, que literalment vol dir “vi cremat” (per destil.lar la brisa cal escalfar-la). El més famós és el conyac o cognac, de França.
El brandi parteix de diverses mencions, l’ europea- o francesa- , la de Xerès i la de Catalunya (brandis del Penedès, alguns molt prestigiosos, considerats d’ un gust més suaus que els andalusos). Les mencions europees, basada en els conyacs francesos (de la regió de la Charente, envasats a partir de 1860) són les següents: “Old” o tres estrelles (vell), criança (en català és me´s correcte dir “envelliment) mínima, 1 any;”V.S”(“Very Superior”) , criança mínima 2 anys;V.S.O.P (“Very Superior Old Pale”), criança mínima 4 anys; X.O, vella reserva o “extra” , “gran reserva”, “extra vell”, “Napoleó” (5 anys mínim) i “Hors d’ Age” (fora d’edat), 6 anys mínims.La de Xerès és “Solera” (0,5);”Solera reserva” (1) i “Solera Gran Reserva” (3 anys). Aquestes mencions han de constar impreses a l’ ampolla: cal, doncs, que us hi fixeu.Aquest famós aiguardent, que si bé popularment (cada cop menys) es confon amb el conyac, és conegut internacionalment amb el nom anglès de brandy .
No podem oblidar que el brandi (com hem dit, anomenat encara, popularment, “conyac”), és la beguda espirituosa espanyola de més consum al nostre país i a Espanya. És també la més exportada. Podríem dir el mateix de França, amb el cognac-on concorre amb l’ armanyac, per a alguns millor- , de Grècia, on és ben conegut el brandy “Metaxa”, d’ Itàlia, de Portugal i fins d’ Amèrica Llatina, on cal destacar el famós pisco –que podem considerar com un brandi- del Perú, envasat en unes característiques ampolles ceràmiques i amb el que s’ elabora la beguda nacional peruana-és costum beure-la el dia de la independència, al juliol- el Pisco Sour. Es fan brandis en altres països, sigui d’ Europa, Àfrica, etc.
El brandi forma part consubstancial dels costums gastronòmics més populars. Per a molta gent servia per “matar el cuc” just abans de l’esmorzar, formant part de la “barreja” (espanyolitzat pels immigrants d’origen espanyol amb el nom de “barrecha”).Es, de fet- en substitució del rom- la “copa” per antonomàsia. el “Cafè, copa i puro” ha estat, i encara és en part, tota una institució del llevant de taula, pretext de llargues converses amistoses. Moltes pàgines literàries famoses s’han escrit a partir d’aquestes tertúlies acompanyades del brandy o “conyac”.El seu consum encara gaudeix dels honors de la gent corrent i no esnob, que, sovint, ingereix repel.lents licors de fruita no adients després del menjar (sí, potser, en d’altres ocasions, per exemple com a aperitiu).
Una altra beguda popularíssima al nostre país, que antigament es feia amb rom o anís, i ara bàsicament amb brandi , és el cigaló o carajillo (nom, aquest darrer, de fonètica espanyola- de “carajo” o carall-, però que sembla originat a Catalunya, es diu que al moll de Barcelona). El cigaló o carajillo català actualment és conegut i practicat arreu, tal com es fa a Catalunya: un gotet especial amb cafè exprés, al qual s’hi aboca un bon raig de brandy (sense necessitat d’escalfar-lo, com es fa en algun lloc fora de Catalunya, si bé n’ hi ha alguna versió madrilenya o gallega excel.lent). S’hi afegeix sucre o no segons el gust del qui el beu. Es beu tan per esmorzar (fins hi ha qui ho fa en dejú), a mig matí, després d’un àpat i a tota hora del dia o la nit, ja que és una beguda molt estimulat i reconfortant (cafeïna i alcohol). El cigaló és la base , també, de gelats.Així hi ha el trifàsic, que sol ser un carajillo que inclou llet, o sigui, un tallat amb brandy. Aquesta combinació no és tan fora de lloc, ja que fins i tot les àvies recomanen, com a remei tradicional per als refredats, un got de llet calenta amb conyac, una beguda no gens desagradable (amb sucre, mel o sense res més).Però on excel.leix millor el bon brandi és begut sol, amb la copa adequada i a la temperatura adequada (ambient, amb el càlid contrapunt de la mà acariciant la copa).
Moltes persones són afecionades al brandy- cognac o conyac, sigui francès, català – de Penedès- o espanyol- soleres andaluses.- El brandi català té un tast més suaus que l´andalús, que, no obstant, és també excel.lent i s’ elabora amb el mètode de “soleras” (bota del “suelo” i d’ altres col.ocades a sobre, que es van trasbalsant. Té una Denomianicó d’ Origen, “Brandy de Jerez”.És un espirituós “racial” per als espanyols, que varen proposar d’ anomenar-lo Jeriñac (a l’ època de Franco, per no usar cap nom “estranger”; i perquè no “jeriñaque”?) i una marca molt popular avala el conegut toro, el màxim símbol actual del nacionalisme espanyol (dit “no nacionalisme”, és clar): l´usen fins i tot els soldats de l´exèrcit espanyo, acompanyant la discutiblement democràtica (si més no per catalans, bascos i gallecs) “rojigualda” en les seves expedicions “pacífiques” i “humanitàries”, així com en els esbravaments futbolístics de la “roja” o Selección Naciconal- en aquest cas dle tot antidemocràtica, ja que existeix amb la prohibició de les seleccions nacionals catalanes o basques-
Altres, en canvi, s’ estimen més l’ armanyac, amb els seu perfumat gust que recorda les prunes (armagnac, en fracès; armanhac, en occità), procedent de Gascunya, en una regió que va del sud de Bordeus als Pirineus. Envellit en bótes de roure, es distingeix pels anys o per la zona de producció, convenientment protegida. Bas Armagnac o Armagnac Noir, a l’ oest, Ténareze, al centre- considerats dels millors- i l’ Alt Armagnac, emprat més aviat per a les mescles.En aquesta regio occitana- gascunya-, a partir d’ aquest aiugardent, també rsd fan aperitius com el floc o la “ratafia” (diferent de la ratafia de nous i herbes catalana). Igualment amb armanyc- que té un lleuger gust de prunes seques- es conserven unes delicioses prunes, normalment les també occitanes d’ Agen, que tenen Denominació d’ Origen (prunes a l´armanyac).
L`armanyac, com altres brandis, se sol prendre a la sobretaula, després de l’ àpat, servit en una copa de globus i a temperatura ambient (no refrigerat i sense gel). El cognac, brandi i armanyac,doncs, només admeten l´escalfor de les mans- no fa falta cap espelma-, llevat dels casos en que`s’ elaboren begudes calentes o còctels.
La meva tria. Si ens quedem en brandis de l´estat espanyol, els de Xerès són excel.lents. Dels catalans destquen els de BODEGAS TORRES: 5 any, 10 anys, 20 anys ( “Honorable”,pura mel), Fontenac (un tast curiós ) i Jaime I (vellutat, preciós). Aquest es presenta en una ampolla que reprodueix una forma gaudiniana. Podria ser el brandy de l´actual Aniversari de Jaume I, si no fos que el nom és – quina contradicció, si es refereix a aquest rei- en espanyol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jaume molt interessant l’escrit d’avui, no se si has tingut mai l’oportunitat de veure un alambí d’armanyac és una peça extraordinària, molt diferents als alambins del conyac. En quant el floc gascó, és l’equivalent a la mistela, però en lloc de tallar la fermentació amb alcohol o fan amb armanyac, a la regió de conyac fan el pineau de charante que és el mateix procediment però amb conyac, és a dir tallen la possibilitat de fermentació del most amb conya.
Ep! Un post molt bo, felicitats! Tot i això, amb els aiguardents secs no m’hi faig gaire… Ara bé, les prunes a l’armanyac que comentes, són delicioses! Les he tastat ara fa poc, i són una perdició!
Què et sembla el Mascaró? A mi m’agrada més que el Torres 10 ( el 5 si te’n passes és cabut, i ho dic per experiència, però fa bo per cuinar). De la casa mascaró també és un altre de molt bo (al meu gust, si més no) que crec que es deia Narciso.
Salutacions
Jaume, un article molt interessant, però tinc dues preguntes: aiguardents i begudes espirituoses són el mateix? I el whisky, els brandis, el rom, els licors, el vodka, la tequila, la ginebra, l’absenta són aiguardents? són begudes espirituoses?
Gràcies si pots contestar.