BOTIFARRA DOLÇA
La botifarra dolça és feta de carn de porc picada, sucre i llimona. Això, ajudat pel fet que en coure-la queda caramel.litzada, en fa, sens dubte, l´embotit més curiós del món.
En altres cultures hi ha embotits amb un punt de dolç, així trobem “morcillas” dolces a Sòria i les Canàries i “morcelas” a Galícia. Igualment, a Còrsega, França, et, hi ha “boudins” (botifarrons) que poden tenir fruits secs i, per tant un punt de dolç. Però en tots aquests casos és un dolç limitat, que fa que mai ningú no hagi menjat aquests embotits com unes postres.
La botifarra dolça, en canvi, sempre ha estat percebuda com unes postres, menjada si més no com a darrer plat. Tallada a rodelles, també es pot menjar com entrant, damunt una llesqueta de pa o una torradeta.
Només es troba a la regió de Girona. La ciutat de Girona n és l’ epicentre, i no pas l´Empordà, com creuen a Barcelona- on l´embotit encara no hi ha arribat, per cert-. Tot i que si consulteu el portal Gastroteca de la Generalitat de Catalunya, hi trobareu, com en la pràctica totalitat de les seves entrades, un cúmul d’ errors impresentable, De primer es diu que és només de l’ Empordà, en realitat es fa també a la Selva, el Pla de l’ Estany, el Gironès i part de la Garrotxa. També diu que pot incloure canyella, cosa que no s’ ha vist mai. També diu que es fa a la brasa, cosa que no s’ ha vist mai d ela vida, ja que, justament, lla gràcia d’ aquest embotit és el sucre que deixa anar, que es converteix en un deliciós caramel on s’ hi posen llesquetes de pa o poma, que queden també caramel.litzats. Si la voleu menjar a la brasa aneu a l restaurant La Fortalesa, de Sant Julià de Ramis, que porta en Jordi Curz, i vuereu que no té cap gràica, les ha perdut totes.
Es cuina amb aigua i greix, al final s’ hi posen llesquetes de pa, que queden caramel.litzades… Això d’ afegir-hi garnatxa, llimona pela de llimona, etc, és més aviat una pràctica dels cuiners, que solen complicar les coses. Hi ha qui, fins i tot, la cuina amb garnatxa i mantega. Una àvia de l’ Empordà va idear afegir-hi poma, recepta recollida per primer cop per un servidor a La cuina gironina. També es pot fer amb pèsols (antiga recepta gironina)i actualment també se’ n fan canapés i fins salsitxes.
Sorprèn gent d’ altres llocs, per l’ aspecte (és molt brillant i sembla una botifarra crua picant) i pel gust; produeix un “xoc palatal”. Es l’ embotit més estrany, extravagant i “surrealista” que existeix. No és estrany que a Dalí li encantés i “obligués” a menjar-ne als seus amics de Madrid mentre feia el Teatre-Museu, cosa que els espantava (al restaurant Ca la Teta de Figueres), tal com explico al llibre Dalicatessen.
Ha estat objecte objecte de campionats: en ocasió de l’ Any Dalí a Figueres es va fer la Botifarra dolça més llarga del món. Però sens dubte, la manifestació més lluïda i completa que se li dedica és la Fira de la Botifarra dolça de Salitja.
La barreja de dolç i salat és un gust d’ origen romà i medieval,i es troba en altres cultures- Xina, etc.-, però és molt característica de la cuina dels Països Catalans, sigui a Catalunya o a Mallorca (a l´illa, per exemple, es fa sobrassada cuinada amb mel o sucre).
N’ hi ha versions en forma de fuet i fins llonganissa, que es mengen amb pa- i que de petits ens agradaven tant- per berenar, i versions modernes amb fruits secs.
La botifarra dolça, literàriament és descrita per primer cop per Ferran Agulló (anys 30) i també en parla Josep Pla. A Salvadro Dalí li encatava, feia l´acte de “cureltat” de fer-ne menjar als seus amics de Madrid quan anaven a ca la Teta (Can duran de Figueres). A les postres sempre diea. “botifarra dolá per tothom!.
L’ antropòleg “oficial” de Catalunya, lligat a instancies oficials de la Generalitat (Institut de la Mediterrània,Gastroteca, etc.) va fer un estudi, pagat per la Comunitat Europea, sobre el fet de que la botifarra dolça fos exclusiva de l’ Empordà (hipòtesi totalment falsa, d’ entrada), i, per acabar-ho d adobar, arribant al surrealisme total, establia que la botifarra dolça de Figueres és més dolça que la de la resta de la comarca!. La Gastroteca (un invent d’ internet empescat per l´anterior Conseller Huguet, que sol contenir un repertori de notable bestieses- per exemple, vegeu el que diu de la botifarra de perol!) a part de la carallada de dir que només és de l´Empordà, també diu que té canyella, cosa que no he vist mai! La Generalitat , a través dels Consell Comarcal del Baix Empordà, li va atorgar una Denominació Comarcal (sense cap requisit professional ni coneixement de causa, per cert). Afortunadament, aquestes denominacions ara no tenen cap validesa. En canvi, caldria treballar per aconseguir una IGP o Indicació Geogràfica Protegida de la Comunitat Europea que, donada la seva especificitat, sens dubte obtindria. A veure si algú, dels qui pertoca (cansaladers i gremis, Generalitat….) s’ hi posa a treballar.
La més important indústria d’embotits de Girona, Casademont, la va llençar llençat com a “dolça de Girona”. Ara ja no existeix. També els carnissers de la Bisbal en van fer una promoció.
Però la seva elaboració, si més no a les carnisseries/cansaladeries, continua essent ben vigent, cosa que vol dir, sortosament, que encara gaudeix dels favors del públic, malgrat que l´esmentada Gastroteca també ens amenaça pel seu alt contingut proteic!.Qui no té feina el gat pentina!. I ens diu que es fa a la brasa, i més aviat, seca, cosa que és una completa bestiesa.
La botifarra dolça- i sovint també el fuet, una autèntica llaminadura- sol ser corrent a les carnisseries artesanes de la regió de Girona.
Ni es fregeix ni es fa a la brasa: es cou amb aigua i greix o (o bé oli), en proporció variable durant una mitja hora o fins que el líquid s’ hagi evaporat. Llavors s’ hi afegeixen llesquetes de pa o trossos de poma, o tot alhora, fins que el tot queda abellidorament caramel.litzat. S’ ha de menjar de calent en calen
També sen fan salsitxes que s serveixen com a tapa o canapè i es poden fer plats com Pèsols amb botifarra dolça o Pomes farcides amb botifarra dolça.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!