BONA VIDA

Catalunya no existeix al món, és un pais virtual

CATALUNYA NO EXISTEIX: DIGUEM-LI BARÇALUNYA!
Hi ha un català cofoi- Jordi Pujol va pecar d’ això, però crec que ja ha rectificat- que creu que Catalunya és coneguda a tot el món i té projecció internacional. Doncs perdoneu-me, algú ho havia de dir, Catalunya és més que un zero a l´esquerra, és inexistent. No apareixem als mapes, per voluntat d’ Espanya.
En qualsevol repertori de o enciclopèdia de cuina europea, hi surt, per exemple, escòcia com a país, però mai hi apareix Catalunya, tot i que té una cuina infinitament millor, em sap greu dir-ho. Això si, no tenim whisky ni un James Bond independentista!. I a més, tenim un estat que ens menysprea i que, com va dir Oriol Bohigas, té uns ciutadans- els autèntics espanyols- ens troba repugnants als catalans.
Tothom sap, de la Xina a les Filipines, que hi ha productes escocesos, com el whisky. Qui sap que hi ha un producte català- que sigui el cava, que tampoc ho és ben bé, perquè ni la DO  només catalana va ser possible per culpa dels xampanyers o cavistes “majors”, una colla de botiflers!. En tot cas, és “catalán” a l´hora de fer-li un boicot- el mateix que feien els serbis als productes croates, però almenys aquests eren reconeguts i es varen poder independitzar.
La presència de plats de la cuina  de Catalunya i dels Països Catalans en els repertoris internacionals és més aviat minsa, i molt per sota de la real importància d’ aquesta cuina. O, de fet, és inexistent, ja que, si de cas,  s’ assimila Catalunya a una regió espanyola.
La causa política fonamental és això que en diuen Espanya: la democràcia no  ha arribat a la possibilitat de projecció internacional de les seves nacions, cosa que sí que passa a Suïssa, a Bèlgica al Canadà o a la Gran Bretanya. I fins i tot a l´ïndia. “Spain is different”, com deia Churchill. Tothom sap , urbi et orbe, que els whisky és escocès- no anglès-, mentre que el cava, també urbi et orbe, és espanyol, o sigui, castellà: excepte a l´hora de fer-hi boicot, és clar!. I si no mirem què hi posa a les ampolles; “produce os Scotland”, en un país civilitzat i “produce of Spain”, en un país de nacionalisme excloent i pensament únic. L’ Espanya de Franco perviu, més viva que mai, a la cuina. I la mort de Fraga i les exaltaciosn que n’ ha n fet tant els del PP (ça va de soi!) com els del PSOWe començant per Felipe Gonzalez  i Rubalcaba- ho demostra. I am això, a tot el món Ferran Adrià o Joan Roca són cuiners espanyols.
Un bon test per saber de la projecció de la nostra cuina i productes és fer una ullada als diccionaris i repertoris gastronòmics. Al Larousse Gastronomique, per exemple, Catalunya ni hi apareix, i l’ adjectiu “à la catalane” proposa una definició tan pintoresca com insultant- i només es refereix a la Catalunya Nord-. Paradoxlametn, França, en contrast amb Espanya, té una actitud posiiva, en gastronomia, als sabors i accents “regionals”. Espanya només admet els seus propis- andalusos, asturians, etc.-,. Si això passa amb els nostres veïns, als Estats Units, els diccionaris de cuina- que , segons terminologia tradicional s’ anomenen “companions”,el nostre país tampoc no hi a penes present. Un dels importants ,el  Food Lover’s Companion de Sharon Tyler Herbst  inclou un plat català, el romesco, “a classic sauce from catalonia, Spain” , que en canvi el Kitchem Companion de Chuck Williams no inclou. Els dos llibres, en canvi, parlen de la Paella, que per a Sharon Tyles és un plat “espanyol” i que, per tant, es cuina amb xoriço. Això és ben normal en tots els receptaris del món, ja que un plat “espanyol”, és clar, ha de portar xoriço!.
I si parlem de cuiners, encara que la cuina catalana viu la seva segona dat d’ Or  i, teòricament, una projecció universal, n’ hauríem de parlar. Catalunya, en no ser presents alls mapes- perquè Espanya  no la reconeix-, tampoc es pot aprofitar d’ aquesta projecció. A més, ja es cuiden prou bé els espanyols, quan es parla de Ferran Adrià, Joan Roca o Carme Ruscalleda, d’afegir-hi sempre el qualificatiu  d’ “espanyol”. I aquest qualificatiu nega la possibilitat de res català, ja que connota un país monolingüe, amb una sola cultura i una sola manera de ser i fins de menjar. És més difícil canviar aquest estat de coses- Espanya hauria de canviar de nom, com a mínim, ja que només indica la nació castellana- que no pas assolir la independència, la manera  més fàcil i directa de projectar-nos al món.
El nom , i les seves adherències històriques i la pròpia publicitat de l’ estat, l´intens i furiós nacionalisme “ambiental” (no conscient) espanyol (que  PP i PSOE anomenen “no nacionalisme” fa la resta). Mengem “besugo” per Nadal, ens agraden (o ens han d’ agradar, si us plau per força), els toros, i hem de ballar sevillanes. Quan diem Espanya, diem una presó. Quan es deia Iugoslàvia, tothom sabia  que es deia Croàcia, Eslovènia, Sèrbia…Ara, a més, tenim Montenegro, Bòsnia, Macedònia…Quan es diu Gran Bretanya, estem parlant d’ Escòcia, de Gal.les i d’ Anglaterra, i de Flandes i Valònia quan parlem de Bèlgica, i de quatre comunitats quan esmentem Suïssa. Espanya és només la suma de Madrid i Sevilla.
I, a més, l´etiquetatge!. El català no és oficial i, per tant, ni la pròpia Generalitat- no pot fer res de seriós: ja que als països seriosos, l´etiquetatge en una llengua, és una qüestió d´estat. I aquí, el “nostre” estat i els 86%, aproximadament,  dels seus ciutadans, estan en contra de l´oficialitat de la llengua catalana, de què tingui uns drets que totes les llengües d’ Europa, pràcticament, ja tenen.
Per simplificar: al Quebec no hi pot entrar cap producte que no sigui etiquetat en francès. A Catalunya, que vingui de fora, o que hi sigui fabricat, pràcticament no n’ hi ha!. I si és etiquetat en català, el més que probable és que els espanyols li facin boicot.
Igualment, als nostres productes- com si hi consta , per exemple. Als d’ Escòcia-, no hi pot constar el “produce of Catalonia”. Tot el que fem, doncs, és per “donar majors glòries a Espanya”.
A les xarxes socials tinc amics de tot el món. Proveu de dir que sou d’ un país que es diu Catalunya. Ningú  no sabrà de que`els parleu, i canvi coneixen escòcia. I quan intentes explicar-ho, et miren malament, ja que et consideren un espanyol díscol, que a més defenses un dialecte – això és el cas dels italians- sense sortida. En honor de al veritat, potser l´únic país del mon que sap què és Catalunya, més o menys, és França, malgrat la seva història jacobina…Però els francesos solen ser cultes, cosa que, en aquesta matèria, no passa amb el italians- que associen la nostra reivindicació amb disgregació dialectal a la italiana-, els alemanys- que associen reivindicació nacional a nazisme, com els espanyols, del PP al PSOE-.
L´únic consol que em queda, a les xarxes o quan viatjo és dir que sóc de Barcelona. Perquè no en diem Barçalunya, del nostre país?. Potser resoldríem el problema de  la projecció internacional.