Quan s’ inventa l´Espanya mononacional i castellana- un fet ja irreversible-?. Si bé políticmanet la data és el 1707 (Almansa), els intel.lectuals "castellans" ja ho tenen assumit des del s. XVI: Espanya només és Castella; els catalans ssón els nous juues, l´enemic a batre. La idea d’ Espanya és congènitament inseparable de la catalanofòbia. Els portuguesos ja ho saben, i per això varen obrar en conseqüència, independintzant-se el 1640. "D’ Espanha nâo bon vento, nâo bon casamento".
El naixement d’ Espanya
Després dels Reis Catòlics s’ inaugura el període que Pierre Vilar anomena de “Catalunya dins l´Espanya moderna”. En efecte: des del segle XVI i fins a la conquesta definitiva per part de Castella el 1706 a Almansa, quan tot es perdé, aquesta aposta per un model d’ estat uniforme i que per tant, esmerça tots els esforços possibles a la desaparició de les llengües, cultures i autonomia política, judicial, religiosa, etc. de les nacions no castellanes. Compta, amb això, amb diversos factors: la successiva identificació de la monarquia amb Castella, l´ aclaparadora majoria demogràfica- que utilitza com a arma, afavorint, si s’ escau, processos migratoris-, la discriminació més abjecta –prohibint als naturals de la Corona d’ Aragó, ara empobrits i decadents, anar a Amèrica i fruir de les seves riqueses i, naturalment, tot el poder de l´estat- del qual se n’ ha apropiat- , de l´Església- i el seu braç secular, la Inquisició-, de l’ exèrcit. Tot això justificat i encoratjat moralment i intel.lectualment per les forces de la cultura – i les èlits- castellanes i els quíslings del propi territori: teoritzen, d´ entrada, que “la llengua és companya de l´imperi”, a fi de justificar el lingüicidi que s’ apropa i, fent un pas més- irreversible i gravíssim-, usurpen el gentilici “espanyol”- que es referia a tota
la Península Ibèrica, inclòs, per descomptat Portugal, com encara ho afirma Camôes- i anomenen així la seva llengua i amb el nom d’ Espanya- on es parla “espanyol”, o sigui castellà- el que abans era Castella i els territoris conquistats (Múrcia, Andalusia) i ja, tot seguit, les altres nacions- Catalunya, Galícia, Euskalherria. Com a corol.lari lògic, Castella fa tots els possibles per trencar els lligams entre Catalunya, les Balears i el País Valencià, és a dir, que desfà la “mata de jonc” i, un cop expulsats jueus i moriscos, projecte certs tics de l’ antiga judeofòbia als catalans. Després, Felip V i els borbons, Primo de Ribera, Franco i la resta completaran i enllestiran al feina: fins que el PSOE declara que el valencià no és català. El sorprenent és l´ enorme celeritat amb què es produeix aquest procés. En ple segle XVI- principis del XVII Quevedo inaugura el fructífer gènere catalanofòbic escrivint, entre altres amabilitats, allò del “catalán, ladrón de tres manos”, i a Andalusia ja es considera que només són espanyols autèntics els qui parlen castellà. I això malgrat que encara Camons es reclama espanyol, i el slisboetes diuen, davant un emissari sevillà, que Lisoba és “la primera ciutat d’ Espanya”. Poden semblar interpretacions a posteriori, però no és així: en ple segle XVI tenim l´ impagable testimoni del tortosí Cristòfol Despuig, a que a Los col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa – la millor obra literària del renaixement català-ja hi fa sortir un cavaller valencià que defensa- en contra del que sosté el nou espanyolisme- que valencians i catalans han eixit de la mateix arrel, comparteixen la mateixa història gloriosa – negada, segons es diu al llibre, pels castellans- i parlen la mateixa llengua. De forma molt lúcida, Despuig explica l’estat de la qüestió: ”La major part dels castellans gosen dir públicament que aquesta nostra província no és Espanya, i, per ço, que nosaltres no som verdaders espanyols…Tras això tenen altra cosa pitjor, i és que volen ser tan absoluts i tenen les coses pròpies en tant i les estranyes en tant poc, que par que són ells venguts a soles del cel i que lo resto dels hòmens és lo que és eixit de
la terra. I és lo bo, que si a les històries verdaderes donem fe, trobam que no hi ha nació en Espanya que tan arrimada i enfosquida sia estada en tot temps com
la castellana.”. No és pas un text escrit el 2006, sinó cap al 1550!.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!