País/L´ORIGEN D’ ESPANYA, L’ ORIGEN DE LA CATALANOFÒBIA

Quan s’ inventa l´Espanya mononacional i castellana- un fet ja irreversible-?. Si bé políticmanet la data és el 1707 (Almansa), els intel.lectuals "castellans" ja ho tenen assumit des del s. XVI: Espanya només és Castella; els catalans ssón els nous juues, l´enemic a batre. La idea d’ Espanya és congènitament inseparable de la catalanofòbia. Els portuguesos ja ho saben, i per això varen obrar en conseqüència, independintzant-se el 1640. "D’ Espanha nâo bon vento, nâo bon casamento".

El naixement d’ Espanya
Després dels Reis Catòlics s’ inaugura el període  que Pierre Vilar  anomena de “Catalunya dins l´Espanya moderna”. En efecte: des del segle XVI i fins a la conquesta definitiva per part de Castella el 1706 a Almansa, quan tot es perdé, aquesta aposta per un model d’ estat uniforme i que per tant, esmerça tots els esforços possibles a la desaparició de les llengües, cultures i autonomia política, judicial, religiosa, etc. de les nacions no castellanes. Compta, amb això, amb diversos factors: la successiva identificació de la monarquia amb Castella, l´ aclaparadora majoria demogràfica- que utilitza com a arma, afavorint, si s’ escau, processos migratoris-, la discriminació més abjecta –prohibint als naturals de la Corona d’ Aragó, ara empobrits i decadents, anar a Amèrica i fruir de les seves riqueses i,  naturalment, tot el poder de l´estat- del qual se n’ ha apropiat- , de l´Església- i el seu braç secular, la Inquisició-, de l’ exèrcit. Tot això justificat i encoratjat moralment i intel.lectualment per les forces de la cultura – i les èlits- castellanes i els quíslings del propi territori: teoritzen, d´ entrada, que “la llengua és companya de l´imperi”, a fi de justificar el lingüicidi que s’ apropa i, fent un pas més- irreversible i gravíssim-, usurpen el gentilici “espanyol”- que es referia a tota la Península Ibèrica, inclòs, per descomptat Portugal, com encara ho afirma Camôes- i anomenen així la seva llengua i amb el nom d’ Espanya- on es parla “espanyol”, o sigui castellà- el que abans era Castella i els territoris conquistats (Múrcia, Andalusia) i ja, tot seguit, les altres nacions- Catalunya, Galícia, Euskalherria. Com a corol.lari lògic, Castella fa tots els possibles per trencar els lligams entre Catalunya, les Balears i el País Valencià, és a dir, que desfà la “mata de jonc” i, un cop expulsats jueus i moriscos, projecte certs tics de l’ antiga judeofòbia als catalans. Després, Felip V i els borbons,  Primo de Ribera, Franco  i la resta completaran i enllestiran al feina: fins que el PSOE declara que el valencià no és català. El sorprenent és l´ enorme celeritat amb què es produeix aquest procés. En ple segle XVI- principis del XVII Quevedo inaugura el fructífer gènere catalanofòbic escrivint, entre altres amabilitats, allò del “catalán, ladrón de tres manos”, i a Andalusia ja es considera que només són espanyols autèntics els qui parlen castellà. I això malgrat que encara Camons es reclama espanyol, i el slisboetes diuen, davant un emissari sevillà, que Lisoba és “la primera ciutat d’ Espanya”. Poden semblar interpretacions a posteriori, però no és així: en ple segle XVI tenim l´ impagable testimoni del tortosí Cristòfol Despuig, a que a Los col.loquis de la insigne ciutat de Tortosa – la millor obra literària del renaixement català-ja hi fa sortir un cavaller valencià que defensa- en contra del que sosté el nou espanyolisme- que valencians i catalans han eixit de la mateix arrel, comparteixen la mateixa història gloriosa – negada, segons es diu al llibre, pels castellans- i parlen la mateixa llengua. De forma molt lúcida, Despuig explica l’estat de la qüestió: ”La major part dels castellans gosen dir públicament que aquesta nostra província no és Espanya, i, per ço, que nosaltres no som verdaders espanyols…Tras això tenen altra cosa pitjor, i és que volen ser tan absoluts i tenen les coses pròpies en tant i les estranyes en tant poc, que par que són ells venguts a soles del cel i que lo resto dels hòmens és lo que és eixit de la terra. I és lo bo, que si a les històries verdaderes donem fe, trobam que no hi ha nació en Espanya que tan arrimada i enfosquida sia estada en tot temps com la castellana.”. No és pas un text escrit el 2006, sinó cap al 1550!.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *