Entrevista amb Francesc Arabí

Hi
ha unes cròniques, o unes entrevistes, al diari “Levante” que
porten denominació d’origen. Arranquen sempre amb una comparació
brillant o un joc de paraules, com si la mascletada fóra l’inici
de la cerimònia. Són els textos de Francesc Arabí (Gata de Gorgos,
Marina Alta, 1970). Arabí és un periodista enginyós, hàbil per
arribar a la informació i intel·ligent per a traure’n
conclusions. Davant d’un cafè, respon a les preguntes amb
rotunditat. És un pessimista simpàtic, més preocupat del fons que
no de les aparences, encara que semble el contrari. Viu entre
polítics i s’hi mou bé, però és desconfiat; desconfiat en el
doble sentit, ni se’ls creu ni n’espera massa.


“Socialment, el PSPV és pràcticament marginal”


JULIÀ
ÁLVARO
: Tal com està el PP al País Valencià, rodejat de
corrupció, de les ombres de 15 anys de govern i de divisió interna,
com és que això no es reflecteix ni en les urnes, ni en les
enquestes?

FRANCESC
ARABÍ
: No vull enrotllar-me perquè a mi no m’agrada que
s’enrotllen quan faig una entrevista… però en aquest cas la
pregunta és molt més curta que la resposta…

JA:
Avant, avant.

FA:
El PSPV perd en el 1995 i a partir d’eixe moment es demostra que el
poder desgasta però l’oposició encara més. N’hi ha moltes
causes. Hi ha una crisi general de l’esquerra, a la caiguda del mur,
a la incapacitat d’articular un discurs, a com la dreta s’apropia del
discurs de l’esquerra… però si s’han apropiat fins i tot a
Keynnes. No hi ha sentiment obrerista com abans, desideologització…
Hi ha múltiples factors i dins d’això hi ha causes pròpies. Ací
hi ha poca vertebració de la societat civil. Ací del 95 al 99 hi va
haver un govern i del 99 al 2003 es va començar a construir un
règim. Un règim comença quan el govern ix de les conselleries i
entra per la porositat social i comença a controlar-ho tot. Vaig a
permetre’m una provocació: l’últim reducte que ha caigut ha sigut
la Universitat. A mi em pareix que el PSOE està encara pitjor del
que pensen. Em pareix que està sobreactuant. Els socialistes tenen
un maquillatge institucional molt per damunt del que, per a mi,
socialment representa. Jo diria que socialment el PSPV és,
pràcticament, marginal. Jo diria que igual que el PSOE igual que es
va construir a tota velocitat, igual ha quedat en no res, igual s’han
fet tremolar las estructures. En el Partit Socialista hi ha un
problema d’addició a la política, de professionalització; la
política no entesa com una etapa sinó amb vocació de permanència
funcionarial en el pitjor dels sentits.

 

“El PSPV va improvisant arguments però no té tema”


JA:
Hi ha hagut molta gent que se n’ha anat del PSPV.

FA:
Sí, se n’han anat els que tenien on anar-se’n. Hi ha hagut una
descapitalització de cervells i qui s’ha quedat? Els que no tenien
on anar. Això què suposa? Suposa més incapacitat per a construir
el discurs alternatiu. A més, el partit té una absoluta dependència
el PSOE de Madrid, no dependència, submissió, i són vistos com una
pura sucursal. Com que electoralment tampoc aporten res són
menyspreats i això és una bola que es va fent gran. Al remat
mantenen una total ambigüitat sobre moltíssims temes clau: jo porte
la informació del PSPV i si em preguntes que pensen de la Fórmula 1
et diré que depèn de qui i quan; si em preguntes del transvasament,
et diré que van canviar no sé quantes vegades de posició…

JA:
I tot això genera una imatge.

FA:
Clar, la gent ho percep, arriba a la gent. Estem en una societat
mediàtica, plena de discursos publicitaris i sense argumentació. El
PP treballa molt bé els discursos publicitaris: el PP és el partit
valencià… i a partir d’ací, la resta són traïdors… I si tu
canvies cada setmana de discurs t’estàs afonant tu sòl.

JA:
Per què canvia constantment de discurs el PSPV?

FA:
Entre altres coses perquè van sempre carregats d’urgències. I amb
tantes urgències no es poden construir projectes sòlids i solvents.
Els fonaments no estan assentats. En dos dies s’ho carreguen tot: El
Cabanyal, en dos dies tot el discurs per l’aire; el nou Mestalla, la
corrupció… Diuen una cosa i al cap de quatre dies algú ho
desautoritza. Tenen un discurs i arriba una enquesta que diu que allò
no renda i passen a dir o fer el contrari del que deien i feien.

 

“Com que els socialistes acaben fent una mala còpia del PP se’ls en va la gent”


JA:
No tenen una alternativa definida?

FA:
No… És el que en cinema o en teatre és al diferència entre
argument i tema. El PSPV va improvisant arguments però no té tema.
I encara que es pensen que la gent no se n’adona, la gent si que té
una percepció que aquell partit no s’aclareix. Ja t’ho he dit, jo
porte el PSOE i no sé que pensen de la Fórmula 1, ni de la Copa de
l’Amèrica… I vaig cada dia a Blanqueries.

JA:
Això que dius és problema de persones o d’alguna cosa més?

FA:
Anem a veure… És un problema global de l’esquerra. Se suposa que
la socialdemocràcia es diferenciava en què deia, administrem el
capitalisme, repartim la riquesa. Ara resulta que t’han furtat
l’estat del benestar. Ací, això, ho va fer Zaplana: no importa qui
administra els serveis públics. Mentre el PSOE nega vint-i-set
voltes l’Hospital d’Alzira i al final l’accepta; acaba acceptant
l’ensenyament concertat…

JA:
Van allà on el PP ha portat la gent?

FA:
El cas és que en lloc de tu oferir una carta i procurar que siga la
carta que demana la majoria de la clientela, vas a la urgència: què
demana la clientela i jo m’adaptaré al que demana la clientela…
i fas una mala còpia. Com que, al remat, els socialistes acaben fent
una mala còpia del PP se’ls en va la gent que demana un mínim de
coherència… Les enquestes diuen que 109.000 persones que en el
2007 van votar al PSOE diuen que hui no votaran. Això és un
problema molt gran, per a fer-s’ho mirar. Normalment les
contradiccions es demostren en la gestió, el que has dit enfront del
que fas… però que les contradiccions es posen de manifest en
l’oposició… Això és molt greu. I després diuen que el problema
són els mitjans… No, no. Si vostè necessita mitja hora per a
explicar la seua posició davant un assumpte, vostè té un problema.
Vostè ha d’explicar durant una hora que la seua posició en el
Cabanyal no es contradiu amb la que han defensat en tres-cents mil
díptics i cartells? No, no. Vostè té un problema.

 

“El Partit Socialista toca el xiulet per a convocar un acte i abans tenia vint-i-set marques blanques però hui no té res”


JA:
Com és possible que en quasi vint anys no haja eixit, en tot l’àmbit
de l’esquerra, un front potent capaç de vestir una alternativa
definida i estable?

FA:
Li ho diré, i és molt cruel dir-ho… i pot semblar una anàlisi
simple: molta gent està més per administrar les misèries, és a
dir, administrar la seua pròpia subsistència, que per a construir
un projecte generós col·lectiu.

JA:
Però des de dins d’un partit tant potent com és el PSPV…

FA:
No és tant potent com pareix. El PSPV sempre ha tingut més
representació electoral que múscul orgànic. Tenia múscul en el
poder… i en aquell moment era fàcil, però quan perd el poder…
El Partit Socialista, en aquest moment, estructuralment té una
anèmia preocupant. El Partit Socialista toca el xiulet per a
convocar un acte i abans tenia vint-i-set marques blanques però hui
no té res.

JA:
Moviments socials n’hi ha i molts d’ells expressen malestar envers
els diferents àmbits de govern del PP.

FA:
Dins el Partit Socialista hi ha una dualitat, una certa bipolaritat.
Quan arriben els congressos, el PSPV intenta connectar amb els
moviments organitzats però entre congrés i congrés, el partit és
el PSOE i intenta, fins i tot, transvestir-se de PP perquè allà sap
que hi ha la majoria electoral. Tenen l’orella posada a Madrid; el
cap, pensant en les urnes, i alguns, cada dia menys, amb el cor
pensant en Escola Valenciana.

JA:
En el debat permanent en què pareix instal·lat el PSPV sobre si ha
de buscar els vots que li falten per la dreta o per l’esquerra, tu
tens alguna cosa a dir?

FA:
Home, en això és on hi ha hagut la gran diferència entre Ignasi
Pla i Jorge Alarte. Ignasi tenia claríssim que si consolidava el
centre esquerra i no entrava en col·lisió amb la seua esquerra, ell
pensava que podia haver partit, que tenia possibilitats… Estava
tant convençut que en les últimes eleccions ja hi havia govern,
Ribó [Joan] era conseller… Jorge Alarte ha trencat amb això, de
fet ha volgut canviar el nom del partit… Alarte vol deixar només
el PSOE perquè pensa que el PV, l’afegit de País Valencià fa
perdre més vots dels que guanya…

 

“Si el PSPV tinguera a la seva esquerra algú que el fera caure per baix del 30% potser l’obligaven a la catarsi”


JA:
La marca PSOE com a virtut seria abans de la conversió de l’efecte
Zapatero en defecte Zapatero…

FA:
No… Abans i ara. Alarte això ho te claríssim. Per exemple quan el
PP trau el tema de la llengua… Fa poc en les Corts es va debatre
sobre això i, dit per una persona que és de la màxima confiança
d’ell, van buscar el més blaver del grup per a defendre la posició
del PSOE.

JA:
El “lermisme”, una espècie de mantra en el PSPV, què és
el “lermisme”?

FA:
Lerma diu que no és lermista. Més enllà d’una etiqueta… jo crec
que és una manera d’entendre el partit i les institucions. És
veritat que el PSPV en el seu dia li va traure suc a la construcció
i l’autogovern i tot això els distingia… però, clar, ara…

JA:
Sí, et pregunte pel “lermisme” en l’oposició…

FA:
El “lermisme” seria una actitud caracteritzada per
amagar-se davall la taula quan veus un periodista… És una manera
d’entendre el partit i les institucions. Des del punt de vista
institucional és la forma més catalana, més pujolista: tot siga
per l’estabilitat institucional. Qui són “lermistes”? Tots
i ningú, tots vénen de Lerma. Des del punt de vista del partit,
tenen una concepció, segons els seus adversaris, més de dretes, i,
segons ells, més moderats, segons ells són la centralitat. El
“lermisme” és: res de convulsions i fòbia a la paraula
alternatiu…

JA:
Fugir de les convulsions per no perdre vots o per no perdre càrrecs?

FA:
A mi em pareix que l’intent d’evitar les convulsions per no perdre
càrrecs va més enllà del “lermisme”, és una qüestió
transversal en el Partit Socialista. Mira, el que és gravíssim és
que ara els congressos, l’últim per exemple, era tots a una contra
Lerma. Lerma representat en la figura de Ximo Puig. I es munta una
UTE contra Puig, i Leire Pajín i companyia acaben donant suport a
Alarte quan no el poden ni veure… el cas és que no guanye Ximo
Puig. Però, clar, un pacte a la contra, què dura? Vint-i-quatre
hores. A l’endemà ja estaven cadascú a la seua… Amb l’afegit
que ara, amb la nova estructura provincial encara s’aprofundeix més
en la desvertebració del país ja que uns s’atrinxeren a Alacant;
uns altres, a València, i a Castelló, tenen la província partida.
Pareix que s’haja d’esperar dos cents anys, que muira Lerma per a
solucionar els problemes del PSPV… i no ho dic per ell, sinó per
l’obsessió permanent que hi ha en eixe partit en un cas de
defensar-lo i en l’altre d’atacar-lo, que sempre siga el referent
del debat.

 

“El ‘lermisme’ és: res de convulsions i fòbia a la paraula alternatiu”


JA:
I més a l’esquerra del PSPV, que hi ha?

FA:
Uff… Què hi ha? Jo crec que el trencament de Compromís ha sigut i
és molt lamentable. Jo crec que serà l’element que acabarà
consolidant el bipartidisme ací. Hi va haver una ocasió històrica
que va ser aquell pacte d’Esquerra Unida i el Bloc, que va donar lloc
a un equivalent d’Iniciativa a Catalunya i el fracàs d’eixa opció
tindrà conseqüències demolidores per l’esquerra i pel país en
general. El drama d’un país no és que no tinga govern, sinó que no
tinga oposició. I en l’esquerra igual, és com en el futbol, mirar a
la banqueta i que no hi haja ningú per a substituir-te. A Galícia,
el PSdG, sense el Bloque, s’haguera adormit segur i, gràcies al
Bloque, el PSdG es va adonar que havia d’espavilar. Ací, si es
confirma el bipartidisme, el PSPV mirarà a la seua esquerra i vora
que no hi ha ningú i acabarà relaxant-se… Si el PSPV tinguera a
la seua esquerra algú que el fera caure per baix del 30%, que és
com la barrera psicològica, igual l’obligaven a la catarsi… El
problema és que no hi ha cap element que et faça espavilar-te. El
trencament de Compromís, tal com es va trencar, va ser demolidor.
També és veritat que s’intentava casar aigua i oli però va faltar
moltíssima generositat per totes les bandes.

JA:
Així les coses, com pot ser que no hi haja cap resposta, cap
iniciativa potent i nova des de la societat que vinga a compensar
tanta falta d’utilitat?

FA:
Hi ha molta gent que ha arribat a la conclusió de que els esforços
inútils porten a la melangia… Molta gent decebuda i, encara que
dit així parega que estem a Cuba o en el Xile de Pinotxet, hi ha
molta gent que no percep que això és un règim. D’això en podríem
parlar moltes hores, però la premsa està molt més lligada de peus
i mans del que pareix. Posar en la carretera projectes que són
costosos en tots els sentits no és senzill, a més jo crec que hi ha
molta més gent amb hipoteques del que pareix. Hi ha una pràctica
que als governs els funciona sempre que és: divideix, compra i
guanyaràs… Clar, si comencem a analitzar trames, i no està bé
que ho diga un periodista, topem amb la trama dels mitjans de
comunicació… Que això també té el seu pes ací, eh? Els mitjans
de comunicació com a element de control extern de la ciutadania.
Sense premsa lliure no hi pot haver vot lliure. I una premsa no és
lliure perquè ho pose la Constitució sinó perquè en el compte de
resultats no té hipoteques fortes i en una crisi econòmica com la
que estem, si el pes de la publicitat institucional passa de pesar un
15% a pesar un 44, clar… També val per als advocats, per als
arquitectes… Si et signifiques, et posen un cartell… i ser un
heroi no és una obligació. Vull dir que donar el pas no és fàcil.
Jo conec un arquitecte que per anar en una llista municipal en un
lloc simbòlic ha perdut cinquanta-quatre mil contractes en
ajuntaments de tercera. La gent tot això ho sap, la gent veu les
perspectives i no fa el pas avant. Ni pensar-ho. I tot es queda com
està.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *