Isaac Peraire Soler

Fa dos anys escrivia aquest post sobre el desenllaç de la història del jugador sevillista Antonio Puerta. La vesprada d’aquest passat dissabte sabíem de la trista apagada de Dani Jarque.

Qualsevol mort és trista, però afegeix gravetat a la tragèdia observar la situació: jove, a punt de ser pare, en el punt àlgid (o gairebé) de la carrera professional, amb moltes coses per davant… És també una molt mala notícia per la família blanc-i-blava. Més enllà de la sentimental i personal. Un moment il·lusionador, amb Jarque al capdavant de l’equip (fins i tot a mi em va alegrar que l’escollíssin capità en lloc del Tamudo, canviava el rotllo). Això suposa un cop dur. Però també pot ser un repte, s’ha de girar la truita i mirar endavant, dedicar-li al Jarque el què ell hauria desitjat. 

Tot plegat, morts laborals, morts que es produeixen massa d’hora, n’hi ha dia rere dia. Coincidint altra vegada amb la mort d’una cara coneguda d’una professió que mou masses com és el futbol, pensem-hi; sense atabalar-nos massa i recordar que aquí hi som de passada. Per tant, GAS!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!