A vegades escric/ A veces escribo/

Vaig topar amb tu. Una nit on ni tu ni jo havíem d’haver sortit per una Barcelona perduda. Un em mira i l’altre em diu t’estimo. No puc entendre els misteris de la vida. Erets tu un Joan que em vol, un Joan que em va abandonar en una plaça freda, de matinada . La nit em ve de cara. La faldilla no deixar de donar voltes ,les ganes estan sobre les teves paraules. El fred esquinça la meva pell quan els teus ulls es claven dins dels meus marrons. T’ho recordo, uns verds mai van funcionar amb uns marrons. La tendresa em copsa el cor buit on la meva cullera es va quedar dins dels meus fogons. Un Joan que retorna. Un Joan que em veu. Un Joan que m’escolta. Un Joan que em diu Laura. Un Joan que sap entendre el meu silenci. I ara et tinc. Aquí. Davant. Plantat. Emmudit. I em dones la mà. Agafes forts les meves pors. Les mentires. Els secrets. M’agafes. I jo deixo de pensar en el que no vam ser i el que som. Un t’estimo s’escampa . Un silenci. I tornar el 1, 2, 3 de la nostra pell. No et vull veure. No et vull sentir. Un amor que havia acabat. Un amor que mai vaig matar. Unes paraules que ara son ficció i m’abraço el teu record acceptat. Una Barcelona que em mira i em fa veure que encara hi ets. Escolto com pronuncies el meu nom, i ara som aquí , ens trobem i què vols què et digui? Si tu no hi vas ser quan havies de ser. I ara què? Com vols què segueixi aquesta ficció? Un Joan i una Laura se’m presenten en mig d’un Empordà enprimeverat ,l’emoció es presenta sobre el meu teclat. Només cal una gota d’oli, un bon vi , una truita i dues confessions. Tot va agafant el seu ritme, el de una Laura i d’un Joan que no saben com ballar.