A vegades escric/ A veces escribo/

Un piano s’escola per la porta del teu apartament. Prems al boto que et permet fugir de qualsevol bruixa. Agafes línia groga. La veu se’t trencar. Un nen et mira i et recordar el misteri de la vida. Un misteri que el tenies enterrat. Camines entre una massa, que literalment t’absorbeix. I penses en ell. En el que mai va ser. I reconeixes una faldilla que et fa una volta a mig quarts. Decideixes sortir del metro. I respires. El sol aclapara la ciutat. La teva ciutat. La de sempre. La que et fa estimar. La que et fa embogir. I ja no reconeixies ni aquí estimes ni on vius. Avui, és el dia, tornes a trepitjar al terra. La bruixa ha marxat. Has trobat la brúixola. Ara tens a una becària, a una amlie, i una cleopatra. Laura no hi és. La Laura ha deixat de ballar per tu. Ja no saps on és ni que canta. Un sopar i ja no tens ni vi, ni sabates perdudes. Només vagues per diagonal de dia, i penses que poder ja t’has fet gran. Que ja és hora d’espavilar amb una clau de do, re, sol, fa mi, do. I penses en ell. En la vida i en aquella casa que cridaves, cridaves i et senties lliure. Lliure. Tot acaba. Les muntanyes, les escapades, les nits sense dormir. Tot s’ha fos sota aquesta ciutat. Tornes a baixar al metro. Algú s’ha suïcidat i tothom pensa en que arribarà tard. Ningú pensa en el mort. ¿En que ens hem convertit? Una rosa al terra i 100 paraules que no em surten. Estripo lletres mentre dormo al teu costat. El somni s’ha escapat. Només em queda un cafè, un teclat nou, i una novel.la per escriure amb un personatge que no té nom.

STAY WITH ME-YOUTUBE