A vegades escric/ A veces escribo/

….

Fas crec crec i poso una dels amics de les
arts. Baixo al carrer. Ja no és meu. I m’enfilo per sobre dels semàfors. Faig
una fotografia per recordar qui eren els meus veïns. El barri és avorrit però té
quelcom que te’l fa exprimir. Poc a poc. Com un amor entre parets i pedres. Les
persianes estaran baixades i els meus llibres en capses. He escrit a la paret.
Dintre de poc la pintaran. Una habitació és un tresor que sempre es perd. La terrassa
ja no veurà els nostres sopars, ni els romàntics, ni els de fer petar la
xerrada amb una botella de més. El passadís correran nens i nines. I
l’habitació ja no tindrà  olor de lletra
i vocals. L’ascensor que et puja i et baixa deixarà de tenir el misteri de la
rebuda o la perduda. Passejant per l’avinguda sempre els mateixos gossos i les
mateixes arrels que sobresurten del paviment. Avui gespa demà pedra, qui sap si
tornarem. El 66, el 30 i el 54 els bussos que arriben . El més lent en aparèixer
el 66. El més ràpid en perdre el 54. Davant del portal ,el cafè que recorda
l’aroma d’un racó de París o això em crec. El pis tindrà una música diferent i
el fantasma de l’armari es quedarà amb ells. Buuuu Buuuu. Després ja
s’acostumaran o no. Flors i vent sortiran de la finestra on la persiana mai està
baixada. Encenc el llum per últim cop. Crec crec.

____________________________________________________________

Benvolgut
Theo, 

Al final puc enviar-te
un petit esbós …  Aquesta vegada es tracta simplement de la meva
habitació; ací és només el color qui ho farà tot, … per suggerir així el
repòs …  … Les línies generals dels mobles han d’expressar descans
inviolable. Retrats a les parets, i un mirall, i una tovallola i
roba.  …

Sempre teu, Vincent Carta número 554

Arle, 16 d’octubre de 1888