A vegades escric/ A veces escribo/

Vaig veure a la castanyera. Encara hi és. No vol marxar. Té uns ulls tristos. No vol que aquest hivern emprimeverat se’n vagi. Es fon i ella ho veu mentre la olor de les castanyes ja no fan olor a hivern. Cantaré mentre la veig. En aquella petitona cantonada del carrer aribau. La paradeta escup fum i jo la observo des de fa molts anys i em pregunto quin deu ser el seu misteri de la vida. És absurd ho sé, però aquella castanyera ho veu tot i sé que ella em veu mentre intento fer un altre ball. Barcelona m’omple i alhora em buida. Una vida esbufada i esmunyida. M’invento paraules trencades. I què més dóna si tu ja no hi ets. Un full en blanc i quatre ratlles mal fetes. Una Laura em crida i jo no vull amb ella. Amelie ahir va aparèixer i m’explicava que la vida es complicada. No és el teu torn jo li dic mentre li ensenyo els quatre fogons. Ella es gira, em mira i em murmura doncs fins aviat. Ballar i espero que trobis el que no pots fer. Baixo per Balmés i buscant la manera de fer-ho, de sentir el pes de l’oblit. Però avui la ciutat em brinda somriures mal sonats. No hi ha tangos d’última hora ni  gintònics oblidats. Avui toquem de peus a terra. La vida fa voltes i jo salto amb ella. El cafè nos surt de la cafetera mentre sona aquella cançó on ens devíem un ball que mai més ballarem ni veurem. Una plaça on vas fer un crit, on tota la merda es va escampar per Barcelona, va ser el teu últim parlament sense públic. Una escriptora que ara li volen publicar tot el que ella mai voler. Ces’t la vie colometa. No et puc dir més. Agafo el carrer Paris i baixo per enrique granados. Sola perquè sempre sola tot es més fàcil. I tu Laura, mentre seus en aquell cafè em diràs que tinguem sort. Avui no estic per hòsties, deixa’m en pau. Avui no et vull escoltar ni et vull escriure. Em fas tenir una vida només sobre els teus ulls. Vull caminar sola, sense pensar en la teva àvia ni el teu tutú penjat, ni en aquelles ballarines oblidades i menys vull pensar en com fer-te posar aquell davantal. Ens banyarem per l’Empordà mentre a Calella encara fa fred i el pis és buit i em protegeix aquell banyador salat, que vaig oblidar aquest agost. Obriré el pis, i avui només diré que Barcelona em somriu, i no vull escoltar res més, que la remor d’un dissabte sense paraules trencades. El cafè comença a sortir de la cafetera, i jo senyors avui ja no dic res més. 1, 2,3 la ciutat comença a ballar a ritme de primavera. La castanyera decideix tanca la paradeta fins qui sap qui. Ces’t la vie.