A vegades escric/ A veces escribo/

Et vaig trobar a faltar quan menys devia fer-ho. Un carrer sense sortida. Un núvol que no cau. Una primavera que em fa veure la força de tot. Compto els dies amb esma i amb fum. Et vull. Una abraçada descomptada sense pors ni esforços. Un conte de deu. La colometa m’espia mentre jo dicto les frases que exploten dins del meu cap. Tot baixa i tot puja per una muntanya que fa temps no escolto ni oloro. Direcció l’Empordà, mai més pronunciaré el teu nom perquè et vas fondre en una plaça, on vas tancar la porta d’aquell cotxe. Et dius Joan i tens els ulls verds. Cuines i fas somnis de sucres però vas marxar. Em vas punxar amb un tot t’anirà bé, i el papa i la mama en aquella cuneta, morts, freds, abandonats. Avui torno a la casa, on la platja t’espera, quieta. I tu ni camines ni avances. Et pares mentre  llences un petó al cel. Ara ho tens clar. Saps que sí, que t’anirà bé. Sola. Sense notes de records ni passats esborrats. El banyador em dóna el perfecte sabor a mar, on un dia tu i jo ens vam ofegar d’amor mentre ni el present ni el futur existia, érem tu i jo entre sorra, sal, i una aigua on ballaven dos cossos sense espera ni remordiments. Un en dos. I deixa de comptar. Ara estic aquí amb una cullera de fusta sobre l’Empordà. On tot em porta a tu. Un joan esborrat i esmunyit. Un calidoscopi que gira i gira i no vull anar a dormir. Tu estàs bé, jo estic bé, la tramuntana ve de cara i què més dóna si tot balla sobre el meu teclat. La Costa brava, una cuina, tres culleres i la teva amb un Joan que et vol acompanyar. Tot segueix el seu ritme…