A vegades escric/ A veces escribo/

– La teva àvia s’està morint. Crec que t’hauria de sortir per tu mateixa. Ja veig que ni amb vint-i-cinc anys ets incapaç de canvia. Ja ho acabarem de discutir quan demà arribis. T’espero per dinar a Can Giral. I puntual sis plau que ens coneixem.-  La Victòria penja el telèfon i somriu.

– Mamà espera’t que no he acabat.- No hi ha resposta.

 I ara que faig? No entenc rés. I em trucar ella? Per què no em pot trucar l’àvia o la Maria? Ara que anaven més o menys bé les coses. Que cadascú està al seu lloc i tots tranquils. La Laura no parar de donar voltes al menjador. No mirar res en concret i ho veu tot. És comença a despullà. No m’ho pots fer. Ara no. Deixa’m tranquil.la. Per què em penges? Es treu les malles. La brusa de ratlles, que porta, no se la pot treure i arrenca tots els botons. Porta la seva cabellera llarga recollida amb clips negres. Se’ls comença a treure.  Un per un. Va  al lavabo. Es mirar el mirall. No es vol esgarrapar i li dona un cop de puny al seu reflex. Tot el mirall es converteix en petits cristalls. Hòstia quin trau m’he fet! Obra la dutxa i s’ensabona bé el tall. Després, es posa tota ella a dins la banyera. Plora durant una hora sense desgast. Asseguda,  mentre l’aigua freda va caient per l’aiguat de la dutxa. No vull tornar amb tu. Només dos dies. Dos dies i tornaré. Es queda dormida. Sola. I el telèfon segueix despenjat.

Passat dos sortides de Sant Celoni, la Laura agafà l’entrada de Rustenyà. Ja mai més tornarà a la vida, que ha quarts de dotze, ha deixat, mentre pujava per últim cop, el carrer Verdi.