A vegades escric/ A veces escribo/

Prendre la mesura de la desmesura. I em somriuràs. Trepitjo fort sobre un asfalt trencadís. Veuràs que hi soc, que mai et vaig deixar d’estimar. I aquesta senyors és la gràcia de la vida. Trobo una excusa que em porti a tu. Un boci de mirall trencat, per fer aquell crit. On sortirà tot, i posaré a tots al seu lloc. A Barcelona existien monstres, fantasmes, males persones. Un verí verd que m’escup i m’irrita la pell. I jo agafaré aquell paraula que m’empeny a fer fora totes aquestes misèries. Igual que Balzac va fer en aquella comèdia humana. Ho retrobaré. Retrobaré aquell paràgraf on tots ens prostituïm per una paraula i fem que sí quan és no. Mentre el meu teclat blanc em guia, em mecanitza,  bec aquell cafè que em porta a tu. Avui no em fas por. No hi ha tumors accelerats ni remors de mala consciència. Avui puc caminar, puc sentir les petjades que et faran més forta, més valenta, més Laura. Per fi per la ciutat ha caigut pluja. A vegades cal redreçar per trobar-se i la ciutat està neta. Neta de tu i de mi,. D ‘aquell amor que es va finiquitar en una cantonada i la rosa va caure en aquella claveguera plena de rates podrides i un cor perdut,. Esborrat i esmunyit. Un cor robat. Un far perdut. Cal un clàssic per omplir la vida. I tu ets el meu. Vas marxar sense fer soroll i trencant totes les esquerdes del meu cos. Un ball que mai recupero. Ni el ritme ni el to. Una estructura morta. Un llibre oblidat en aquell calaix ple de nihilismes. Un somni, una nit estiu. Un clàssic més que duc a dins de la meva motxilla. Una nena perduda entre els carrers de Barcelona. Ni escolta ni respirar. Només es va perdre davant d’aquella porta de l’ateneu. I les paraules es van trencar i mai més van tenir coherència ni estil. Una cama fina jutjada i trencada, escriptura amb fluxos de consciència i què més dóna si no em llegeixes, tu. Avui no hi ha laures, amelies ni cleopatres, avui sóc jo, caminant i fent-me sentir perquè callin d’una vegada els monstres, els fantasmes i les males persones que viuen entre els meus carrers. Els mataré, només amb quatre paraules mal trencades.

CANÇO D’AQUEST POST