A vegades escric/ A veces escribo/

Un autocar. Estic lluny de tu i de mi. Tot s’ha fos. Un viatge sense condicions ni passats retornats. Laura Sovirà no respira. No cuina. No fa fum. Unes vacances. Un aire nou. Va entendre que calia marxar. I tu ho vas fer. Sense aire ni esma. Un pis buit i una maleta. Mèxic s’apodera de tu. Una maleta buida. Un nena s’acosta a mi i em somriu. No entenc ni el seu idioma ni el seu somriure. La felicitat no juga els mateixos idiomes. On han quedat els teus somnis de quan eres petita? Què et preocupa? Aquí ja res. A 12 hores d’aquí tot es fon. I neix l’essència d’un mateix. Un t’estimo sempre juga en contra i vas cap a aquestes muntanyes tant diferents a les que has conegut. Penses en aquesta nova Laura. Una cuinera trencada i tres fogons apagats. Una margarita massa dolça prefereixes el daiquiri mirant el mar. Escolta els rumors d’una Amelie i Cleopatra, encara hi son lluny. Mèxic s’apropa. I jo sóc lluny de tu i d’aquella llibreta que només hi ha paraules trencades,. Bocins de tu i de mi que ja no són un present. Cadaqués queda lluny. Trepitjo una terra que no es meva ni teva. Ho havíem somiat. Pujo cap a la drecera. Veig un horitzó perfecte. Tot té un equilibri. I trobo el meu. Laura s’ha tret les ballarines. No sent el ritme. Una cullera i una sola nota, 1,2,3 i torna la cançó. Quedaran penjades les receptes, i aquelles fotografies. Una Barcelona hivernada, podrida, lluny està de tu. Però per què no dir-ho? Una Barcelona que enyores. On t’has enamorat, t’has caigut, t’han fet plorar, t’han fet estimar, l’has viscut. T’han fet el que ets, la noia del davantal sense saber-ho. No tinguis por. Tu has marxat, i ell, ell només va tancar la porta d’aquell cotxe. I mai més. Només et queden quatre fogons i una maquina d’escriure perquè et pugui escriure el que va ser i el que serà. Mentre em quedo, aquí amb tu, on l’aire és càlid, on les preocupacions no són preocupacions, on m’he retrobat amb el que a vegades a Barcelona m’absorbeix, on respiro aquell t’estimo que calia. S’apropa un hivern. On la gent s’enamorarà, plorarà, morirà, caminarà i jo senyors, vull tornar perquè no hi ha res millor que viure una nit d’hivern per Barcelona. Agafo les maletes i després de 12 hores torno asseure davant del teclat blanc i una Laura que m’acompanya. I retorno amb un remor nou…quatre fogons…i un t’estimo…