A vegades escric/ A veces escribo/

Tens fred. I intentes convertir aquest hivern en una primavera que ja no trobaràs mai més. Et fa mal el cos de tant buscar el que ja no ignores. Mira’m i diguem que al pol nord s’està millor. I busca’m amb desig dient-me que el desert està ple de rebaixes i jo estic a l’alça dins del teu cor. No deixis caure el que et vaig donar. Sota la fageda m’emportaré el que un dia no et vaig donar i ara m’obligo a rebutjar el que els dos suposàvem. Mira’m i digues que sí, que la infidelitat a remullat la ciutat. Sobre les escales miraré que tot tornar en el punt on tot estava inundat. I els carrers amaguen l’engany d’un home i una dona, face to face, i una passió ignorada ,sobtada ,descoberta per dues mans que es refreguen lentament. Es descobreixen i busquen el que un dia no es van atrevir fer. La innocència a Barcelona ja no existeix. Tots enganyem. Tots somiem. Tots ens diem d’una altre manera. Tots ens volem disfressar sobre fantasies que no ruixaran de dia els carrers de la meva ciutat. I fins i tot Barcelona té fantasies amb el centre de Madrid. Els taurons de passeig sant joan amb ressegueixen buscant el perill avisat i preestablert. Em portes a l’opera I et guinyo l’ull mentre el violinista em busca les cuixes I tot s’escampa per un circ on tots juguem a ser qui no som i ningú ens vol descobrir. Podem fer veure que no hi ha res, que no hi ha ni una sola mirada que ens reveli però malauradament, senyors, la primavera s’acosta de mica en mica dins dels nostres cossos. El maig una altre historia serà contada. De moment l’opera infidel sona pels carrers de Barcelona a ple hivern.