A vegades escric/ A veces escribo/

No puc pensa  si Joyce ho va fer o ho va deixar de fer. No puc comprendre tanta literatura, sense saber escriure un boci del que tothom veu. Una mirada falsa. Els meus ulls, avui, ocupen el teu lloc. Puc recordar les cartes que ens vam estripar a la cara, no puc eliminar-les per què quin sentit té esborrar-te de la meva vida, que un dia també va ser teva. Els carrers em somriuen i em ploren. Joan Oliver em mostra el seu teatre, i jo em rendeixo, i adoro el meu poble. I allò que tal vegada s’esdevingué. M’hagués agradat dir el mateix si jo hagués fet…tan se val…no importa ni el que jo pensi, ni el que jo faci. Una crisis, farta de sentir aquesta maleïda paraula, inventada pels mercats. El fantasma del SXXI. I jo vull estimar el Joan, estimar a Amelie, i odia a Cleopatra per no ser com ella. Una dona, un triangle, una faldilla i retorna un tutú perdut. I per què tants tutús si mai he sabut ballar?

 Insomni sense causa ni efecte. Freud em parla i Mallarmé em recita. Un mestre que em diu, no ocupis les veus dels grans, i jo guinyo un ull a l’horitzó, i retrobo les veus que ocupen el meu cap mentre dictamino un t’estimo. Unes paraules trencades i espesses. La poesia no existeix dins  les gàbies. Una rata es planta davant meu, premonició? No ho sé. Una rata negra, bruta, sobre l’asfalt urbà , i tu camines com a princesa adormida. Desperta, un dos tres i ,espavila que ens hem deixat l’amor a casa, i la revolta del misteri s’amaga sota l’antic testament. I no resis només llegeix. Baudelaire t’espia com a bon flauner . M’ajupo per si em llampegues , avui no estic per bestieses. I qui va dir, que els simbolistes no escrivien per ser entesos? Una novel.la que et copsa les ungles. T’arrabassa fins a creure’t que hi ets a dins.

Una copa de vi entra en joc. Dues mirades. Ens separa una taula plena de fulls i d’obres literàries. Tu em dius que això no es així, jo et dic la meva visió. Tu em dius que només veus un text. Jo et dic el que penso. Un somriure  em travessa l’estómac. Mires uns ulls, els meus. I t’adones del que no havies vist entre files. Sé el que estàs pensant. Jo soc més sublim, potser m’han ensenyat l’elegància de l’art de seduir , i tu ets un burgés emmascarat. Seré jo, qui m’aixecaré amb un moviment de malucs, i tu em miraràs de dalt a baix. Poder el meu discurs no t’ha seduït, però t’ha copsat la meva passió , el meu enteniment passional i boig per aquestes obres, que no tenen solució davant dels problemes que em planteges. Joan i Cleopatra. Tancats. Un despatx buit i ple de silencis per lletres impreses. Una última mirada. Un primer somriure. Ho fas amb totes , ho sé. Perdó, no volia copsar-te de forma fragmentada. M’aixeco i et miro. Et llenço el meu somriure més arriscat, i les gràcies per fer-me més intel·ligible. Allò previsible es fa realitat. Em mires de dalt  a baix, i de sobte, el cor et fa un sobresalt. Un sobresalt que per tu no era previsible. Em giro, per tancar la porta del teu despatx, i sola baixo les escales del edifici, pensant en Baudealire, i en allò imprevisible.