El tema de la violència domèstica no "està de moda", com he sentit a algú dir. Em sembla esfereïdor equiparar aquesta pandèmia social a beure gin-tonics, vestir de rosa o comprar-te el llibre d’il.lustracions de l’insofrible Lavanda.
Em sembla tant preocupant que sentar-me a reflexionar sobre el tema requereix de més d’una cigarreta correlativa i de bona voluntat d’anàlisis. Em resulta difícil mirar-ho desde la llunyania de la sort que he tingut.
Però sí, tinc força a dir.
No sé el nombre, em resisteixo a atorgar al sufriment d’aquestes dones un número. Si en fossin poques, potser en sabríem els noms. L’última xifra que recordo és 59. Terrible.
Jo sóc 59 bocins, 59 moments multiplicats per "x" de por, de plors, de garratibamenta davant dels crits, de pànic, d’incomprensió, d’impotència, d’infravaloració, de conviure amb el dolor físic i psíquic, de lluita perduda contra una mateixa, de desconeixement…
En algún moment jo he sigut elles, potser per centèsimes de segon, però jo he tingut sort, guanyada o atorgada. He sigut elles quan, caminant de nit, la fiblada del terror m’ha esperonat el cor al percebre que algú em seguía. He sentit possiblement el que elles quan he cridat d’impotència i sentia com un formigueig em recorria els braços conduïnt-me a la ira. M’he vist com elles en el mirall sense reconèixer què hi havia dels meus somnis i esperances. I podria enumerar fins cansar-me.
En un món eminentment masculí, veig centenars d’anuncis de cosmètica que t’avisen que desapareixeras de la societat en quant la teva pell sigui un prèssec, i que la vinguda de l’estiu l’anuncien els anticelulítics. Veig que la dona pot triomfar si aparca la seva empatia i posterga indefinidament la paraula "família" del seu vocabulari. M’assabento de casos en què un embaràs o l’enllaç d’una dona en la seva trentena són motiu d’acomiadament i escolto dia rera dia com l’home "ajuda" a la seva parella a les tasques domèstiques.
En quant a aquestes "foteses", en les que puntualment em capfico, li sumem la lluita per la teva supervivència i la integritat física personal i la dels teus fills…la suma em resulta insuportable. L’assassinat en mans d’algú que en temps que no goses recordar era la teva joia de viure és espantós, però no oblidem les presoneres que malviuen en qualsevol porta del veïnat, i la seva humiliació. Elles mica en mica perden la seva condició de persones per ser ratolinets tremolosos.
Jo poc puc contrbuïr. Jo, amb la bona fe, el dia que tingui fills procuraré que ells aprenguin a conviure en igualtat, en el respecte i la capacitat de diàleg. Que ells posposin el seu gènere per saber que, per davant de tot, ells són persones.
Ara ja em quedo sense paraules, de tantes que en voldria dir. Només em resta pensar en elles, les que ja no estan, com les dones vitals i plenes de meravelles que un dia foren. I les que encara estan, que un dia ho puguin tornar a ser.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Avui hem anat al anàlisis mèdic. Malament, ja heu sabem.
La metgessa ha arribat tard, mentres l’administrativa ha escomençat a
fer les tasques més rutinaries substituint-la. En volta de disculpar-se al Dr. patró, ha repartit estimes per tot hom, fins i tot esmentant que la filla participava en un obra de teatre ò betlem i li contava, l’avorrit que era, dons solament deia una paraula.
Quant ens anaven el més veterà s’ha despedit dient-li amb ironia; ja podem tindre fills, al que ella a respost, fer per tindren, però tindren no.
Al eixir en entropessat amb un conegut del meu company, divuits anys escomençan de zero al transport internacional sense parar i per la gelossia de la dona que l’acussa de tindre un fill de catorce anys amb una rusa, tot mentida segons ell, s’ha quedat fora de casa, els dos fills amb la mare i el patrimoni al 50 %, al que el pobre home ha dit, jo no soc un sant, però desprès de dihuit anys no hi ha per tant. Això és el que és diu agarrar el bou per les banyes, per part de la dona, i desprès vindràn les cornades o la reconciliació, els plors, els udolaments, qui sap? …
Més be hauriem de dir que “Quant l’amor no és cec, és borni”