Si no recordo malament, a La Terminal, d’Spielberg, una veu en off explicava que els aeroports eren llocs màgics, punt de trobada i sortida de milers d’històries que confluïen en un precís instant: adéus, retrobades, poms de flors, pancartes, un cafè nerviós a la cafeteria, llàgrimes sinceres i reprimides, posades al dia…
Jo vaig tenir una conversa molt interessant, un d’aquells regals que un desconegut ofereix a un altre, sense nexe, i que em va deixar una forta impressió.
No en recordo el nom. Perquè de vegades recordem el context, detalls com que feia fred, se m’havia acabat el tabac i enlloc en venien, que la llum era molt minsa o que la taula del costat estava assetjada per maletes i bosses? Però no en recordo el nom.
Tota ella desprenia una olor a dignitat, a elegància apresa, perspirant desde el seu tenyit discret i la seva manicura perfecte. Cafè contra cafè, i ja a la segona glopada em va fuetejar amb un càncer de mama, un accident aeri del que se n’havia recuperat miraculosament i podia caminar sota cap pronòstic, un ex-marit superdotat que l’havia anul.lat i que l’abandonà per una dona molt més jove. Vaig saber, en un tres i no res, que ell era cruel, sense principis, egoista i ella vestia amargura.
Com moltes dones, havia deixat de viure per ella mateixa per passar a viure la vida de la seva parella, procurant-li un entorn estable, agradable i criant els fills mentres ell es dedicava a inventar. Els anys s’havien escolat d’entre les seves mans sense adonar-se’n, vivia una vida conformada on enterrats glatien els seus somnis de joventut.
Ell la va abandonar, sense avís i aquells somnis emergiren a la superficie, cruels, i va haver d’enfrontar-se a una vellesa en la què ella ja no es sentia útil.
No em parlava desde el rencor, el seu to de veu era seré, madurat, una mirada que només podia dirigir-se al passat per lamentar-se del present.
Em va impressionar la seva franquesa, i em va dir: Tu eres una chica inteligente y buena persona, se te ve en la mirada, me recuerdas a mí misma cuando aún me brillaban los ojos. I em va insistir en què visqués la meva pròpia vida, que aprofités el present sense perdre de vista el futur, i que lluités pels meus somnis…que si trobava algú, mai em donés tota perquè ell se m’empassaria com un gelocatil contra el mal de cap.
El cafè estava gelat dins la tassa. Part de mi s’hi va quedar també.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Protagonista d’una historia de pelicula a un aeroport. I cert, els aeroports tenen quelcom magic: gent que va i ve, histories que acaben i altres que comencen, llagrimes d’alegria i de pena, sorpreses, experiencies en una maleta, cors trencats i cors esmenats, aventurers de motxilla i yuppies de maleti, filles i fills que marxen d’erasmus 1 any i professionals que van per tornar ben aviat…. Emocions. Si jo treballes en la campanya de marketing d’un aeroport, buscaria aquest lema.
Una abraçada desde Londres, guapa!
Un Sarkozy que crea e incentiva un estat de inseguretat des de el ministeri de l’interior, no perd el temps, per en acabant fer de apagafocs, i que fa que la gent cerca un lider amb pinta de guardia civil o de Swatzenager.