El Campanaret

Crec que ahir va ser una jornada nefasta pel país. Es disposava d’una magnífica oportunitat per marcar un punt d’inflexió en la història que fixés un abans i un després de l’autonomisme. Però una vegada més s’ha malaguanyat una bona ocasió. Un mal Estatut no deixa de ser un mal Estatut per molt que el votin un 70 o un 90% dels ciutadans. Allò del guanyareu però no convencereu és avui molt escaient. Malgrat que el país és el que és i la seva gent és com és alguns dels que vam viure amb entusiasme aquella jornada del 18-F (almenys aquest és el meu cas) potser pecant d’ingenus vam creure que alguna cosa profunda havia passat. I va passar, això és innegable. Però ahir es va constatar que aquell despertar no va tenir l’abast que alguns voldríem. El fet és que ahir van guanyar Zapatero, el PSOE i sobretot Espanya, la unitat d’Espanya. És a dir que d’alguna manera la idea que amb més vehemència defensa el PP és la gran triomfadora del referèndum d’ahir per molt que per motius estratègics el PP s’hagi erigit en l’assot de l’Estatut de la Moncloa que res té a veure amb el que va aprovar el Parlament el 30-S.

L’abstenció crítica representa una ínfima part del total de gent que no va votar, no ens hem d’enganyar. Molts dels llocs on el no va obtenir més bons resultats va ser en feus del PP com en el cas de Salou o la Vall d’Aran. Per tant, cal acceptar que el no sobiranista no ha aconseguit els resultats desitjats i analitzar-ne el perquè. És evident que el debat de l’Estatut s’ha fet en clau espanyola, com si d’una gran batalla entre el PSOE i el PP es tractés. CiU ha jugat la carta de recuperar el protagonisme en l’escena política a partir de la defensa del pacte Zapatero-Mas com a pas previ a l’assalt al Govern. ERC surt tocada d’un procés que es va engegar gràcies a aquesta formació i que ara, tot i ser l´únic partit que ha mantingut un mínim de dignitat nacional, ha estat penalitzada electoralment en un referèndum que la majoria han entès en clau partidista enlloc de país com hauria estat precís. Carod-Rovira va reconèixer ahir la derrota electoral i va fer una crida perquè la política catalana retorni al clima que li és propi després d’una espiral everinada que ha portat la confrontació, les males maneres i el mal estil de la política madrilenya a Catalunya. És clar que amb unes eleccions a la cantonada i amb David Madí i José Zaragoza maquinant les estratègies electorals de CiU i el PSC això serà difícil, per no dir que impossible. Esquerra se sent perseguida pels poders establerts. I el cert és que des de la constitució del govern tripartit i fins a la seva sortida molts han fet mans i mànigues perquè el partit republicà fracassés, s’enfonsés. No van pair que s’erigís en la tercera força del país i única alternativa a la sociovergència per la que suspiren ( i conspiren) uns quants pocs però poderosos senyors d’aquest país nostre i del país veí. Espero que ERC no s’arronsi per les circumstàncies i continuiï fidel als principis. Altrament el drama serà encara pitjor. No nómés en clau interna sinó de país. Cal una força central que no renunciï i que entengui que la política del peix al cove dels vuitanta i els noranta ja no serveix per la Catalunya del segle XXI tenint en compte els importants reptes que planteja una realitat social cada vegada més complexa i difícil de gestionar. Més encara quan no es disposa d’instruments d’estat.

També s’obre l’interrogant sobre la continuïtat de Pasqual Maragall. Amb la contundent victòria del sí, malgrat la baixíssima participació, tant pot ser un bon moment per retirar-se i passar a la història com el president de l’Estatut del 2006 o bé es pot sentir reforçat per plantar cara a l’aparell del seu partit, que aposta clarament per rellevar-lo. El que no pot dir Maragall és que s’ha acabat el victimisme. Catalunya no ha fet mai victimisme. No és el mateix ser víctima que victimista. I si amb això vol dir que s’ha acabat l’etapa de reivindicacions nacionals s’equivoca perquè ell és el primer que sap que aquest Estatut, tal com ha quedat refrendat pel poble de Catalunya, és un nyap que no implicarà el canvi de model que ell propugnava. I és que si alguna cosa ha quedat clara en aquest procés a banda que el partidisme ha passat per davant del país és que el PSC no existeix. Potser orgànicament serà un partit federat al PSOE però a la pràctica s’ha evidenciat que actua com una federació més comandada des de la calle Ferraz.

Ara, amb les autonòmiques a tocar, ens esperen uns quants mesos més d’un bullici i una inestabilitat que ja dura massa. Que els polítics del país no estan a l’alçada de les circumstàncies és ben clar. Però també és cert que cada país té el que es mereix. I amb el comportament de l’electorat ahir s’ha demostrat que la majoria del país tampoc està a l’alçada. Ahir va quedar clar que de nació, res de res. Ho vam ser i alguna dia ho tornarem a ser. La nació resideix en l’ànima de molts catalans, els que potser no mereix aquest país, però com a tal ara mateix no existeix. Almenys ahir es va diluir. La societat catalana va actuar com una regió d’Espanya i no com una nació que es fa respectar i que s’estima a ella mateixa. Malgrat tot els que sabem que l’aspiració natural de tot poble és l’emancipació i no pensem renunciar-hi no podem caure en el desànim. Estem malauradament avesats a les derrotes i ja no ens ve d’aquí. I no podem permetre que aquella màgia del 18-F s’esvaeixi. A partir d’avui cal bastir un projecte de construcció nacional que des de la minoria que ara som vagi teixint el demà que ens farà lliures.