El Campanaret

Ahir va ser un dia important pel projecte de La Casa de les Llengües. Per un costat es va constituir el comitè científic de l’organisme. I per altra banda l’Ajuntament de Barcelona va oficialitzar la cessió de 5.000 metres quadrats per emplaçar-hi la seu física. Per acabar-ho d’arrodonir el Petit Palau va acollir una presentació en societat del projecte a la què vaig tenir la sort d’assistir.
David Crystal, president del Comitè Científic Internacional de la Casa de les Llengües, va oferir una conferència magistral que sintetitza els objectius del projecte. Després de la confusió dels anys 90 Crystal defensa que ara és el millor moment per desenvolupar un programa d’actuació internacional que permeti garantir la sostenibilitat lingüística del planeta. La proliferació de l’anglès com a llengua global, el perill d’extinció de més de la meitat de les 6.000 llengües que es parlen i la irrupció de noves formes de comunicació com internet clarifiquen una mica les coses. El panorama, no obstant, és tan canviant, complex i advers com apassionant.
Cal un ecologisme de les llengües. S’ha d’entendre que el futur de la humanitat no depèn només de la supervivència de les espècies animals i vegetals sinó que la diversitat de les llengües del món és un dels béns nacionals i universals més preuats. No disposem de fotos de la desaparició d’un idioma però la llengua tot i no poder-se tocar té cos i ànima, atès que forma part de la identitat individual i col·lectiva de comunitats més o menys grans de persones. La necessitat per comunicar-se globalment no ha d’estar renyida amb la sostenibilitat de la diversitat lingüística.
Passar de l’abstracció, de la teoria, a la concreció, és difícil. Però el que està clar és que un centre d’aquestes característiques i amb aquesta finalitat és avui més necessari que mai. La web del projecte ja està activa ( www10.gencat.net/www.linguamon.cat/ca/index.html ) i de moment els continguts es poden consultar en 20 idiomes.
De l’acte d’ahir, amb direcció artística de Joan Ollé, em van emocionar les paraules en gallec de Manuel Rivas, les cançons de Paco Ibañez, la intervenció en euskera de Bernardo Atxaga i els jocs de paraules de les actrius de “L’illa del tresor”. També va resultar enriquidor sentir com joves catalans d’orígens diferents ens traduïen frases fetes dels idiomes més diversos. Jaume Sisa va posar el punt final amb “Qualsevol nit pot sortir el sol”. I és que la Casa de les Llengües segurament que sí és la casa d’algú. La casa de tots. Per això cal que el compromís que ahir va adoptar el conseller Joaquim Nadal públicament sigui ferm. Barcelona i Catalunya poden esdevenir la capital de les llengües del món. Des d’aquí hem d’estendre arreu aquesta nova idea de sostenibilitat que ens ha de fer actius defensors de la diversitat davant els processos d’uniformització i homogeneïtzació que vivim.