El responsable de la crisi política que esclatava la setmana passada –tot va començar arran de la trucada al seu amic Montilla– va i avui té la barra de demanar a Maragall que deixi d’erosionar el govern i que treballi pel país com fan els consellers. I ho diu amb la rialla prepotent i amb el posat xulesc que el caracteritzen. Puigcercós el mínim que podria fer és abstenir-se de posar encara més llenya al foc.
ERC sembla ser que no va aprendre la lliçó de confiar en persones que com Colom i Rahola es van posar únicament en política per ambició personal. Amb el de Ripoll haurien d’anar amb peus de plom.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Gerard,
per començar, en Puigcercós no va començar cap crisi: ni va ser ell qui va decidir una crisi de govern en el moment més inoportú -va ser en Maragall-, ni va ser ell qui ho va filtrar a la premsa -va ser l’aparell del PSC, i ho va filtrar a la "premsa amiga". No confonguis les baralles internes del tripartit socialista
(Maragall-PSC-PSOE) amb l’actuació del Secretari General d’Esquerra: al Cèsar el que és del Cèsar…
Per altra banda, és cert que en Maragall, com a Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, té la potestat de nomenar els consellers. I, posats a fer, el rei espanyol, com a Cap d’Estat, també nomena els ministres -sota recomananció del president del govern central, és clar.
A Catalunya força gent encara està una mica enlluernada per 23 anys de governs de Jordi Pujol, que no només era el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, sinó que també era el líder indiscutit de CiU. I per això nomenava els consellers que volia -però conservant la quota d’Unió…
No obstant, això no deixa de ser una anomalia en el nostre sistema parlamentari, que no és presidencialista (el president l’escullen directament els electors, com als Estats Units o a Fança), sinó que el president del govern l’escull el Parlament. Per això es dóna la situació que el partit amb més escons, si no aconsegueix una majoria suficient, no pot tenir la presidència de la Generalitat, per exemple. Això vol dir que el President de la Generalitat no pot fer el que vulgui d’esquena als partits que li donen suport al Parlament, perquè podria arribar a perdre aquest suport, i ser substituït per algú altre que sí tingui el recolzament de la Cambra. M’explico?
En el cas concret de Maragall, ara faria dos anys que seria un cadàver polític si no fos perquè Esquerra -amb Puigcercós, entre altres- tenia el projecte d’aprovar un Estatut potent per Catalunya, i els resultats electorals ho van permetre. I això no són opinions meves -com ho poden ser les teves apreciacions sobre el Secretari General d’Esquerra- sinó els fets de la nit del 16 de novembre del 2003 i dies posteriors: en Maragall ja volia dimitir, en Montilla el va fer desdir-se’n, i en Puigcercós va trucar a l’Iceta per dir-li que no es precipitessin, que no hi havia res decidit sobre pactes. Dies després arribaria el Pacte del Tinell. I quasi dos anys després tenim un bon Estatut aprovat pel 90% del Parlament. No ho malmetem…
Qui va filtrar la notícia de la crisi de govern no va ser pas Joan Puigcercós sinó José Montilla, precisament per rebrentar la remodelació. I va utilitzar per això El Periódico, el director del qual, Antoni Franco, és de la corda política de Montilla. La jugada va ser magistral, perquè Montilla va aconseguir frenar el recanvi, i a més afeblir el govern català de cara a la pròxima negociació de l’Estatut a Madrid.
No se qui ets, però aquest comentari teu té tanta mala fa i es tan manipulador que no val la pena comentar-lo. El que si que caldria que aclarissis és de què vas tu: de pepero? de sociata amic del Boadella? De panxa content?
D’aquesta manera sabríem qui et paga per intoxicar d’aquesta manera
Crec que amb la mala bava que destil·les en aquest
post, no deixes en gaire bon lloc la nissaga dels Gorg del Campanaret. Tot i
que… tot és fum: el Campanaret, el Kursal i els Gorg que hi havia entremig.
Ja no en queda res!