El Campanaret

El mes de setembre Eduard Voltas publicava dos articles sobre la possibilitat que després de l’1-N un conseller sobiranista prengués les regnes de Cultura. Com que ara el mateix autor serà una peça clau en el desenvolupament de les polítiques culturals els articles en qüestió guanyen força per fer-se una idea de quines seran les línies d’actuació del departament que comanda Joan Manuel Tresserras. A continuació reprodueixo les cinc idees força que Voltas proposava com a eixos d’actuació i que són una clara pista de per on aniran els trets.

‘1) La cultura està al centre del projecte nacional català. No tenim recursos naturals, no tenim grans multinacionals, no tenim força militar. Però tenim la cultura. És la nostra gran força, ens identifica, ens fa nació. Cal proclamar-ho: Catalunya és un país del món on la cultura és prioritària, i poca broma. Això s’ha de traduir en els recursos públics que s’hi dediquen, però també en una actitud proactiva: cal posar la cultura al centre del sistema, especialment de l’educatiu i del mediàtic. I en aquest repte el conseller de Cultura ha de comptar amb el suport total del president de la Generalitat, perquè això no és una dèria personal del conseller, és una operació d’Estat, una operació d’Estat català.

2) La indústria cultural és la indústria pesant del segle XXI. És absolutament imprescindible disposar d’una indústria cultural forta, moderna, competitiva i clarament al servei de la cultura catalana. (Per cert, això darrer sovint es presta a equívocs, i cal desfer-los. Hachette és una multinacional amb negocis a tot el món i en moltes llengües, però la seva raó de ser fundacional és la cultura francesa. Estar al servei d’una determinada cultura, doncs, no és res d’estrany, i no és incompatible amb la vocació universal.) La cultura catalana no té cap cap Hachette, cap Bertelsmann, cap PRISA. Ni cap Schibsted, el grup editorial líder a Noruega (només 4,5 milions d’habitants, no ho oblidem) i alhora multinacional. Des del poder públic cal empènyer amb intel·ligència i posar condicions per al sorgiment d’un o més grans grups de comunicació al servei de la nostra cultura i amb vocació global.

3) Barcelona, laboratori de la indústria cultural global. Barcelona ha de ser un nucli de creació de continguts de qualitat per a la indústria cultural global. Això vol dir apostar pel talent, que allà on hi hagi talent no hi falti mai el capital. Vol dir també incorporar plenament l’anglès al nostre procés educatiu. I vol dir mobilitzar tota mena de recursos públics i privats en aquesta direcció. El mètode Grönholm i Les Tres Bessones no poden ser una excepció. Catalunya ha de ser la millor fàbrica de creació de continguts per al consum global.

4) Espai català de comunicació, de Salses a Guardamar. Les llengües creen mercats, i els països intel·ligents ho aprofiten. Els francesos ho tenen tan clar que d’aquesta obvietat fins i tot n’han fet un ministeri: el ministeri de la Francofonia. La conselleria de Cultura ha de ser, sense complexos, la conselleria de la Catalanofonia. No és el mateix un mercat de 7 milions (Catalunya) que de 12 milions de consumidors (Països Catalans). Aquesta segona xifra ens situa en una posició significativa dins de la lliga dels mercats culturals europeus. És completament estratègic, per tant, assegurar la circulació normalitzada del producte cultural en català arreu del domini lingüístic, inclosos naturalment els mitjans de comunicació públics i privats.

5) La cultura catalana només se’n sortirà si és excel·lent. Quan ets gran et pots permetre ser mediocre, perquè la força de la mida sovint ho compensa tot. Quan ets petit, no tens més remei que ser excel·lent en tot el que fas. No es pot subvencionar qualsevol cosa pel fet de ser en català. Al contrari, justament perquè és en català cal ser especialment exigents. En la mateixa línia de foment de l’excel·lència, cal fer un esforç per mantenir i defensar, al costat d’una producció cultural de masses adreçada al gran públic, una cultura elitista. El nostre sistema cultural ha de tenir espai per al foment de la màxima excel·lència, perquè les elits creadores i les elits consumidores estiren cap amunt el conjunt del sistema.’