El Campanaret

És evident que en un determinat sector de la societat catalana existeix, arran de l’Entesa Nacional pel Progrés i la rapidesa en què s’ha concretat, certa confusió i fins i tot irritació. Més encara quan la força que va guanyar les eleccions es dedica a alimentar l’emocionalitat dels seus. Sigui com sigui ni el PSC ni ERC han enganyat ningú perquè mai van dir que no reeditarien el tripartit. És lògic que a alguns els costi de pair que CiU no hagi pogut formar govern havent aconseguit molts més escons que el PSC però en tot cas haurien de demanar explicacions als dirigents d’una formació que han estat incapaços de preparar el terreny per a futures aliances, confiant únicament en les promeses d’un president espanyol que no és la primera vegada que ensarrona tèorics aliats.

La legitimitat de l’Entesa és inqüestionable. Quan es tria una opció de diverses de possibles, i ara parlo d’Esquerra, mai es pot dir que una sigui millor que l’altra perquè això només ho explica el temps. I, per tant, mai es podrà saber com haurien anat les coses si la tria hagués estat una altra. Tothom té les seves preferències personals i mai es pot fer un pacte al gust de tothom. Un pacte CiU-PSC o CiU-ERC hagués motivat l’enuig d’altres sectors. L’aposta estratègica de fa tres anys no era a curt termini i en conseqüència és coherent que s’hi hagi donat continuïtat, malgrat els incidents de recorregut d’una legislatura marcada per l’aprovació d’un Estatut que els partits catalans van ser incapaços de defensar units a Madrid. Els tres anys d’experiència han de servir per millorar i per evitar desajustaments en el funcionament complex de tot govern de coalició. En algunes àrees de govern la gestió va resultar més reeixida que en altres i ara, amb el clima de major serenor que s’entreveu, cal no només aprofundir en el desenvolupament de les línies de treball engegades sinó anar més enllà amb el desplegament d’un programa social i nacional ambiciós, sent conscients de les limitacions competencials del nou Estatut, un sostre que ara per ara només Esquerra planteja superar.

Cert és que l’entusiasme que va generar l’Acord del Tinell ara no existeix. Aleshores el pacte suposava el canvi després de 23 anys de pujolisme i les expectatives eren moltes. Durant el mandat aquella il·lusió es va anar desinflant. Ara, per contra, existeix l’oportunitat de fer el camí a la inversa, d’anar guanyant complicitats i sumant il·lusions a mesura que avanci l’acció de govern. Montilla és un home d’aparença gris en contrast amb Maragall però ha estat el primer socialista català que ha actuat en contra del criteri del PSOE, ja es demostrarà si només per conveniència o si també per convicció. L’etiqueta que s’ha penjat a Montilla pot ajudar-lo a actuar més desacomplexadament en la defensa dels interessos nacionals. Cal fer un vot de confiança al nou govern, atès que ara no és l’hora dels judicis sinó que serà a final de legislatura quan caldrà avaluar-lo.

I els que estan decebuts amb el pacte tenen tot el dret a estar-ho. Però cal tenir present que la construcció nacional no es fa només des del Govern i que el país necessita que no s’instal·lin en el catastrofisme, la queixa i el ressentiment. No es bo que ningú que estimi Catalunya i vulgui un futur més lliure es quedi de braços plegats. Cadascú, des de la parcel·la que li sembli més oportuna, pot i ha de treballar, dia a dia, per fer país.