El Campanaret

Fa uns mesos centenars de joves van respondre a una convocatòria via correus electrònics i missatges de mòbil i es van concentrar en diversos punts de l’estat espanyol per protestar per les dificultats d’accés a l’habitatge. Allò es va quedar en no gaire cosa més. A Barcelona, però, des de l’aleshores ençà s’ha anat teixint un moviment d’arrel popular que aquest cap de setmana va mobilitzar milers de persones que van fer arribar al carrer una reivindicació que afecta especialment col·lectius com els dels joves i la gent gran però de la qual ningú pot restar al marge: que s’acabi amb l’enverinada espiral d’especulació immobiliària que fa que gran part de la població no pugui accedir a un habitatge i una altra gran part es vegi abocada a endeutar-se de per vida amb una hipoteca que els lligarà de mans i peus, els condicionarà el benestar diari i frustrarà els seus els plans vitals.

Ja era hora que aquesta veu arribés al carrer. Les mobilitzacions, que coincideixen en plena precampanya electoral, continuaran en vista a la cimera de ministres de vivenda dels estats de la Unió Europea que s’ha de fer aquest mes a Barcelona. En els últims anys només el col·lectiu okupa, amb més o menys encert, ha mantingut de manera permanent una acció de desobediència civil per posar al descobert les contradiccions d’un sistema que entre altres moltes injustícies possibilita que hi hagi solars i edificis deshabitats mentre moltíssima gent no pot accedir a un pis, ni per modest que sigui. Davant la dura i crua realitat les pràctiques més esteses són les de la resignació. I aquestes són les que en el fons frenen qualsevol possibilitat de canvi. Uns opten per eternitzar en el calendari l’any de l’emancipació; altres es veuen obligats a compartir pis; i uns quants molts s’hipotequen, tot i que potser algun dia no podran pagar unes quotes cada vegada més abusives i inassumibles. Alguns que poden, no pocs, s’apunten també a l’especulació en petita escala, en molts casos per pagar els seus propis habitatges. Mentrestant n’hi ha que es poden permetre el luxe de tenir segones i teceres residències, entre els quals fins i tot trobaríem gent amb tan mal gust com per comprar-se un apartament a Marina d’Or.

És necessari i legítim exigir a les administracions que donin resposta al que és un dels grans problemes socials del país. De fet, el dret a l’habitatge el contempla la Constitució espanyola. Tot i així les polítiques d’habitatge que puguin fer els ajuntaments, el govern català i l’estat són i seran sempre totalment insuficients i les promocions oficials només resolen el problema d’uns beneficiaris concrets. Segur que hi poden fer més del què hi fan. Però tal com estan les coses, en el marc d’una Unió Europea neoliberal, els estats tenen poca capacitat de maniobra per intervenir en el sector privat, tot i que evidentment és el que haurien de fer a la vista de la realitat: gran part de la població no pot accedir a un habitatge digne. Sense canvis estructurals en el sistema les administracions també estan lligades de mans i peus. Malgrat això no es pot deixar d’exigir que compleixin el que han de complir i que adoptin mesures urgents per aturar el moobing immobiliari que condemna a la indigència a molts ancians del país i que fa que els joves no es puguin emancipar.

A les limitacions, incompetència i ineficàcia dels polítics s’hi afegeix la servitud de gran part d’aquests respecte als poderosos magnats del totxo. Veiem com sovint alguns utilitzen la política i les institucions per requalificar terrenys d’amics, coneguts i saludats per desenvolupar grans operacions immobiliàries amb les quals obtenen uns plusvàlues que els permetran viure de renda per sempre més. És per tot això que més enllà d’esperar que ens aportin solucions cal bastir formes d’autodeterminació col·lectiva a partir de l’autoorganització i l’autogestió. Una via a explotar és la del cooperativisme de consumidors, hi ha experiències molt interessants i molt esteses en diversos països que ens poden servir d’exemple. Exigir, per exemple, a les administracions la cessió de sòl a preu públic per construir-hi promocions de cooperatives de persones que s’agrupen per aixecar un edifici de pisos. Amb aquest procés en què els promotors són els mateixos propietaris tan sols s’hauria de pagar el cost real de l’obra perquè la construcció, al marge de les enverinades dinàmiques del mercat, quedaria lliure de tota especulació. És evident que per poder tirar endavant accions d’aquesta envergadura cal molta preparació i un alt nivell de compromís. Però ja ho diu la dita: “qui vol peix que es mulli el cul”. I si no som capaços de superar les injustícies amb imaginació, empenta i noves formes d’autodeterminació col·lectiva a partir de la base difícilment podrem capgirar les coses. I molt menys encara, esperar que uns altres trobin les solucions per nosaltres. Tot passa per anar més enllà dels àmbits privat i oficial i construir el veritable àmbit públic.