El Campanaret

Pasqual Maragall no perd el sentit de l’humor malgrat les seves circumstàncies. Aquestes iròniques però interessants reflexions sobre l’evolució de la seva malaltia ho demostren. Estan extretes del bloc de notes del seu web i daten del 14 de febrer:

"Començo a creure que allò que tan em molestava, que de la meva malaltia en diguessin demència, té prou sentit. Jo pensava: la gent, metges inclosos, tenen tanta por de la malaltia que prefereixen encapsular-la amb un nom que distingeixi clarament entre bojos i “cuerdos”, mot que curiosament no té traducció exacta i unívoca al català. Així, si perds la memòria és el mateix que si perds la xaveta. No hi toques. Evidentment perdre la memòria té a veure amb la ment*.

Però, però … no sé com dir-ho: un respecte, no? Són dements Reagan, Suárez, Solé Tura i Maragall? Haurem de concloure que la política embogeix els qui la practiquen? Què Déu perd els elegits? O castiga els que manen massa? Fóra una compensació raonable, si no fos perquè no existeix un tal diví compensador en actiu – almenys no se’l veu. I per tant és a daus que es juga la partida del teu destí, de la teva felicitat, de la teva malaltia, de la teva salut.

Un de cada tants ciutadans té un excés de proteïna Beta Amiloide que es fot entre paret i paret de la construcció que és el cervell i n’impedeix la comunicació fluida, de manera que si, pel que sigui,  vull saber com es diu l’ Oliver** de La Bisbal, ex alcalde, i un crack jugant a Borsa els divendres i explicant les perspectives econòmiques, puc fer dues coses: o bé mentre parlo anar repassant de la “a” a la “zeta” totes les lletres de l’abecedari fins que en arribar a la “o” se m’encengui la llumeta : Oliver! O bé preguntar-li a la Diana: com es diu el xicot aquest? A la Diana no crec que se li encomani la malaltia. Té el cap més clar d’Espanya. I tornant a la “O” de l’Oliver, els catalans encara tenim un problema afegit amb el mètode que he dit: Oliver es pronuncia “Ulivé”. Per tant a la “O” no el trobaràs, fonèticament parlant. La pera.

Acabo: d’aquí a 6 anys diuen que es curarà l’Eisenhower, perdó, l’Alzheimer. Però no pels que ja el tinguin avançadet. Serem els últims de Filipines. Vull dir els últims a gaudir d’una experiència estranya com aquesta, i francament antipàtica els ho asseguro: ara mateix si haig de recordar què faré desprès d’ara mateix hauré de mirar l’agenda que duc invariablement a la butxaca. Igual el culpable de tot és el costum de dur-la, d’ençà de la presidència de la Generalitat! No recordo (sic) si a l’Ajuntament de Barcelona ja la duia. Com deia aquell: ¿Te’n recordes quan parlàvem tot seguit, de corrido, com diuen a Castella, o més ben dit, de memòria? Evidentment això és cosa de vells. Que en definitiva és el que som, el que sóc. No sé pas què farem amb tants avis i àvies. Resoldre l’atur ocupant cuidadors. I de pas ajudem a economies emergents.

*(Sin ningún género de dudas, que diria l’Aznar, amb la seva famosa “solemnización de lo obvio”, que dirien els seus rivals.) 
**I dic l’Oliver perquè no recordo si es diu Joan (com  el poeta que signava Pere IV ) o no. Podria ser ben bé que es digués Josep. Segur que es diu Josep".