El Campanaret

Divendres passat la gala del Català de l’Any que organitzen El Periódico i TVC (dos mitjans que cada dia presenten més afinitats) es va convertir en un exercici de cinisme i hipocresia en tota regla. Els apunyaladors de Maragall s’hi van reunir per homenatjar-lo. I el mateix Montilla li lliurava el guardó. Després d’allò hem encadenat (ahir i avui) les presentacions de dos llibres sobre el breu període o no tant (“mil dies són pocs però es poden fer molt llargs”) en què Maragall va exercir la presidència de la Generalitat. Per un costat Josep Maria Vallès ha escrit Una agenda imperfecta. Amb Maragall i el projecte de canvi. I Jordi Mercader és l’autor de Mil dies amb PM (La Magrana). Relaten la història d’un desencís, del que hauria pogut ser i no va poder ser per les múltiples resistències amb les quals va topar el projecte de Maragall. La història del triomf del pragmatisme, de la realpolitik, contra la grandesa i l’ambició. Es va imposar el mecanisme de poder que tan bé descriu Édouard Balladur a Maquiavel en democràcia per sobre de la il·lusió i els canvis profunds que Maragall plantejava. Sempre he pensat que si el projecte de canvi s’hagués imposat, com havia de ser, el 1999 en comptes del 2003, les coses segurament haurien anat d’una altra manera. El cas és que tot allò no va ser possible i el país en paga ara les conseqüències, perquè com diu Vallès l’agenda de Maragall continua vigent i, és més, cada dia és més urgent tirar-la endavant.

A la Casa del Llibre del passeig de Gràcia ahir no s’hi cabia. Maragall, que ha viscut en la pròpia pell com pocs la solitud del poder, és àmpliament estimat. La seva bonhomia atrau gent molt diversa. A l’acte d’ahir hi havia persones de l’entorn immediat de Maragall i maragallistes dispersos però ningú amb responsabilitats en l’actual govern. Ramon García Bragado, Ferran Mascarell, Germà Bel i Manuel Royes, per part del PSC, i Josep Maria Balcells i Toni Comín, de Ciutadans pel Canvi, eren algunes de les cares conegudes entre la nombrosa concurrència. Si algunes de les absències ja no sobten sí que va fer-ho la presència de David Madí. Feia molta calor i el públic es feia un lloc com podia entre els prestatges de llibres. L’editorial hauria hagut de preveure que el reclam de Maragall deixaria petita La Casa del Llibre i haver elegit un emplaçamet més idoni. Sigui com sigui un servidor no es pot queixar ja que va aconseguir, tal com estava la situació, un lloc privilegiat. Mentre la cosa no començava vaig sentir Jordi Coca i Xavier Febrés mantenint una conversa ja típica i tòpica entre escriptors. Posaven a parir els diaris i editorials. Que si no saben fer portades, que si jo vaig escriure bé el teu nom però al diari me’l van van canviar…

La presentació va anar a càrrec d’Arturo San Agustín i Jordi Juan i la veritat és qui ni un ni l’altre van aportar res de substancial, a banda de donar-nos noves mostres del seu baix nivell en tots els sentits. Cosa més greu en el cas del segon per les responsabilitats que ocupa en un dels diaris líders del país. El Molt Honorable va aprofitar per demanar a Jordi Juan a veure si publiquen d’una vegada un article seu, que deu fer dies que va lliurar, sobre Ferrer i Guàrdia i un article que en el seu moment es va censuar a Joan Maragall. Acte seguit Jordi Mercader va relatar el per què del llibre. Va explicar que la idea va sorgir el dia que Maragall es va reunir amb els barons del PSOE a Madrid la nit abans de fer un important discurs al Senat i en tornar de la vetllada, de tot menys agradable, va comentar als seus col·laboradors que “uns no ens entenen i els altres no ens volen”. Maragall va tancar l’acte sense entrar en detalls dels dies viscuts al Govern però sí que va reiterar les seves apostes de futur. Va mostrar-se partidari de desenvolupar l’Estatut i de guanyar autogovern a partir d’iniciatives unitàries sobre les quals va dir que aviat tindrem notícia. Diu que Joan Rigol està preparant coses al respecte. Potser del que es cou se’n va parlar en el dinar que Pujol, Maragall, Barrera i Rigol van mantenir després del funeral de Cassià Maria Just. I insisteix en què cal mirar a Europa. Mig irònicament va anunciar que si finalment no es pot fer del Partit Català d’Europa (de moment els de Ciutadans pel Canvi sembla que no estan per la labor) optarà per militar en el Partit Demòcrata Europeu italià. De fet, Maragall, que el dia 6 rebrà a Sarajevo el títol de ciutadà d’honor, s’aturarà de retorn a Itàlia per participar en un acte electoral d’aquesta formació.

Els llibres de Vallès i Mercader i les memòries que Maragall prepara amb Xavier Febrés ens permeten conèixer les interioritats d’un període altament complex i en què gairebé cada setmana teníem sorpreses. Allò important és saber entendre per què les coses van anar com van anar i extreure’n lliçons. El president Maragall, en un moment en què el país necessita com mai fórmules imaginatives, valentes i decidides que ens treguin de l’atzucac en el qual ens trobem, continua pensant en majúscules, malgrat les seves circumstàncies, que per cert encara amb una enteresa i sentit de l’humor exemplars. Es coincideixi o no amb les propostes que formula s’ha de reconèixer la seva talla, que sobretot contrasta amb la de la classe política de vol gallinaci que avui ens governa, i tots plegats hauríem de fer cas de les seves principals receptes per afrontar el futur amb garanties: unitat d’acció, ambició, imaginació i Europa. Ens cal alta volada, anar més enllà del que és previsible, sortir-nos del guió. Necessitem maragallades.