El Campanaret

Amb aquesta calor ingerim més gelats del que és habitual. Alguns fins i tot en fem un gra massa, més encara ara que estic tan prim i com abans sembla que res, per més que mengi i begui, em faci guanyi quilos de més. El que vull dir és que hi ha gelats i gelats (o mantecaus, mot que s’empra encara a Reus tot i que ja no queda ni rastre de la mítica gelateria Picó). Res té a veure un bon gelat artesà amb aquests d’industrials que venen a molts llocs que no són gelateries com Déu mana. Ahir em vaig menjar un gelat que a més de refrescant i molt bo, era màgic. El vaig comprar en un petit establiment del carrer de l’Argenteria de Barcelona. Tenen un mostrador giratori i no molta varietat de gustos. El disseny del local és modern i atractiu. Vaig demanar un gelat de cafè, amb cucurutxo de neula. Era cremós, amb gust de nata, el cafè més que identificar-se, s’intuïa. A més de resultar una delícia gustativa va aconseguir transportar-me a la infància. No era ben bé igual, però aquell gelat és el que té el gust més semblant als que feia la meva àvia de part paterna: l’àvia Teresa. Ella era única fent dolços i els gelats li surtien com a ningú. De fet, són inigualables, irrepetibles, inclonables. El record pretèrit d’aquell sabor potser em fa exagerar, tendim a idealitzar el que sabem que no tornarem a tenir. Però el cas és que amb el gelat en qüestió, per només dos euros, vaig rescatar sensacions que creia irrecuperables. He descobert que hi ha gelats que fan reviure l’ahir.