El Campanaret

La immensa genialitat de David Carabén no podia ser casual. Dedueixo que, en bona part, deu ser genètica. Ja sabia que era fill del gran Armand Carabén, la qual cosa de ben segur que imprimeix caràcter. De fet només cal escoltar la cançó que li dedica en el tercer disc de Mishima, la del record que no has cridat, per constatar la petja del pare en el fill. Però llegint ahir el Lluís Permanyer a La Vanguardia vaig descobrir un altre Carabén, que pel que explica el cronista de la ciutat de Barcelona, tot apunta que era també un element genial: el Senyor Pepet (Josep Carabén). Es tracta del besavi del David, que durant anys (per allà del 1907 al 1922), va regentar l’emblemàtic establiment El cafè Español del Paral·lel, que va convertir en local de referència. Es veu que havia après l’ofici al Xic de l’Assiàtic, del seu pare, al carrer del Roser del Poblesec. Programava música a càrrec d’un pianista bohemi. Permanyer explica que el mateix Senyor Pepet, de jove, havia tocat el teclat. El bar era d’aquells d’època, amb solera. Tenia billars i una gran terrassa exterior. També hi actuava sovint un grup de músics de la banda municipal i donava cabuda a penyes de les afinitats més diverses. Les tertúlies de mai no acabar i sobre tot tipus de coses hi eren tradició arrelada. Hi coincidien anarquistes amb policies i gitanos. I tothom rebia el mateix tracte. L’artífex d’aquella atmosfera inusual era la simpatia i el bon fer del Senyor Pepet, que s’aplicava a fons per fidelitzar la clientela fins al punt que es comenta que al Cafè Español el fiar era norma de la casa. El 1922 es va vendre el negoci i va dedicar el últims anys de la seva vida a la política municipal en ser elegit regidor de la Lliga.