El Campanaret

Resulta que per allà al segle XVII el governador d’una província de l’Amèrica llatinitzada, enormement satisfet per l’obtenció d’una collita excel·lent de melons en el seu territori, va decidir enviar-ne una dotzena a un cosí seu, governador d’una província veïna. Va cridar dos dels seus servents indígenes i els va lliurar els dotze melons que haurien de transportar fins a la província en qüestió, juntament amb una carta. Fins aquell moment els indis no havien vist mai cap carta, no sabien quina utilitat tenia, per a ells era un objecte totalment desconegut. El governador els va advertir que durant els tres dies de camí que tenien fins a la destinació no es mengessin cap dels dotze melons perquè gràcies a la carta el seu parent sabria si en falta cap. Els servents no van acabar d’entendre de quina manera allò que en deien carta podria delatar-los. El cas és que durant la primera jornada del viatge feia molta calor i els dos traginers tenien gana i estaven assedegats. Malgrat això, tenint en compte el que els havia dit el seu capatàs, van véncer la temptació d’encetar alguns d’aquells meravellosos i exquisits melons. El segons dia, però, la calor apretava de valent i no es van poder resistir més. Així, que van decidir menjar-se un meló cadascú. Ho van fer en silenci, no fos cas, i no sense abans amagar la carta darrere d’un mur i solcar-la sota un munt de pedres per tal no els pugués veure o sentir. El tercer dia van repetir l’operació: van amagar la carta darrere d’un mur, la van colgar de pedres i en silenci i una mica apartats van procedir a cruspir-se dos melons més. Finalment van arribar a la residència del parent del seu governador i li van fer entrega dels melons i de la carta. L’home, tot llegint la carta, els va preguntar on eren els quatre melons que faltaven. Els dos indis van fugir corrents esperitats per explicar a la seva gent que això de les cartes són unes coses que no només hi veuen i hi senten sinó que fins i tot, a més, hi veuen i hi senten des de darrere dels murs i de sota les pedres…

(Aquest conte es veu que l’explica sovint  el conseller Tresserras per posar èmfasi en les enormes possibilitats que obren les noves tecnologies en el marc actual, i que segurament encara no ens podem ni imaginar. Vaig sentir-li explicar durant la presentació de la fase pilot de l’Anella Cultural. Es va disculpar per si algú ja li havia sentit explicar el mateix conte abans. I és que es veu que hi té certa tirada).