El Campanaret

A vegades s’intenta capgirar la realitat com un mitjó per vendre un fracàs com un gran un èxit. Aquest cop, però, no s’han atrevit a tant. I és que no podien de cap de les maneres pretendre fer creure que la Cimera Euromediterrània ha estat a l’alçada de les expectatives. Potser és cert que se n’havien generat en excés, però els resultats estan a la vista. Tret del pla d’acció de cinc anys, res de res. No va ser possible una declaració conjunta i l’aprovació del codi de conducta antiterrorista, que s’ha presentat com el no va més, és un autèntic despropòsit. Això de parlar de la lluita contra el terrorisme sense definir què és terrorisme és paradoxal. I no parlem de la negativa de no recollir cap referència, com demanaven alguns països àrabs, al dret dels pobles a la resistència a l’ocupació. Obviar aquest dret és com dir que una dona maltractada no té dret a fugir o a protegir-se del seu agressor. Una barbaritat, vaja.
Tot i que s’ha avançat poc o gens el més important és que la mediterrània, bressol de cultures i punt de trobada i també de xoc de civilitzacions, formi part de l’ordre del dia dels estats de la riba nord i de la riba sud. No es pot parlar només de seguretat, democratització i immigració sinó que el que realment és transcendent és incentivar el desenvolupament dels països del sud sense paternalisme ni tuteles.
En fi, com canta Ventura, que malgrat els malgrats no “s’apague la llum” i que la mediterrània, sens dubte el marc natural dels Països Catalans, tingui un paper important en el món global. La mediterrània té molt a aportar a un context mundial marcat per la incertesa i la inestabilitat. Que els fracassos dels polítics no entorpeixin el diàleg i les relacions entre uns pobles diversos i sovint massa distants, però agermanats per les aigües que ens comuniquen.